Demà s'acaba l'any 2005. Després començarà un any nou, per mi molt més que un simple any nou més. La veritat és que em dona la impressió que tot comença de nou.
Fins ahir, tenia la sensació que sempre podia tornar enrere, que si em plaïa podia tornar a actuar com si tingués divuit anys un altre cop. Ara tot a canviat i hi ha una personeta que dona cops a la panxa de la seva marona demanant per sortir, i de fet, aquesta personeta només es valdrà de la Núria i jo mateix per tirar endavant.
Bàsicament, ja no puc anar fent el capullo quan em plagui, ja que tot el que faci d'aquí al futur repercutirà en la meva petita nineta.
Últimament s'ha establit una certa comunicació entre l'Ona i jo. Quan estic en el sofà amb la Núria, li poso la ma en algun lloc de la panxa rodona que té, tot seguit li dic “Vinga princeseta, digues-li alguna coseta al pare” i no passa gaire temps fins que l'Ona dona un parell de cops o alguna puntada on tinc la mà posada. A vegades es fa pregar una miqueta, però si tinc paciència acaba responent.
Ara mateix, només tinc al cap el moment en que la tindré en braços i se'm fa molt difícil pensar en res més. Tota la resta em sembla superflu.
Avui voldria afegir que ara que falta poc per que comenci una nova vida i comenci un nou any, m'agradaria tenir un petit record per en Beto i en Ficus, dos companys que ja fa temps que ens varen deixar. Tots dos formen part d'una constel·lació de petits fantasmes que m'acompanyen al llarg de la vida i s'apareixen de tant en tant per recordar-me que una vegada també ells varen existir i varem compartir petits moments especials. Una abraçada pels bons moments...
dissabte, de desembre 31, 2005
dijous, de desembre 29, 2005
Onada de fred
Després dels grans tiberis de Nadal i Sant Esteve ens visita una gran onada d'aire fred. A mi em toca posar-me le piles i acabar d'arreglar la casa tal i com li vaig dir a la Núria. De fet, no em va gens malament dedicar-me a fer feines a casa, ja que cada vegada que vaig a treballar (per qui no ho sàpiga, faig manteniment de piscines) acabo amb el fred ficat fins els ossos.
La nit de Nadal ens varem posar les botes de menjar i obviament l'Ona va rebre la seva part corresponent. Haurieu quedat parats de com es va posar, quan nosaltres varem acabar la festa ella tot just començava. Es movia com qui campa per on vol. De cop i volta, un bony a la dreta, de sobte passava a sota el melic, per acabar tot seguit a l'extrem esquerra empenyent amb força.
Hi havia moments que podia notar la força dels seus peuets contra la panxa de la seva marona.
Parlant de panxes, que us sembla aquest art a la panxa?
O art a la planxa?
O a l'ast de la panxa?
O a l'ast o al la planxa?
Bé, tan li fot, és o no una panxa preciosa?
Doncs la mastressa d'aquesta panxa encara ho està més de maca!
La nit de Nadal ens varem posar les botes de menjar i obviament l'Ona va rebre la seva part corresponent. Haurieu quedat parats de com es va posar, quan nosaltres varem acabar la festa ella tot just començava. Es movia com qui campa per on vol. De cop i volta, un bony a la dreta, de sobte passava a sota el melic, per acabar tot seguit a l'extrem esquerra empenyent amb força.
Hi havia moments que podia notar la força dels seus peuets contra la panxa de la seva marona.
Parlant de panxes, que us sembla aquest art a la panxa?
O art a la planxa?
O a l'ast de la panxa?
O a l'ast o al la planxa?
Bé, tan li fot, és o no una panxa preciosa?
Doncs la mastressa d'aquesta panxa encara ho està més de maca!
diumenge, de desembre 18, 2005
Negra nit
La Núria i jo, sempre que podem, anem a banyar a mar la nit de Sant Joan. Tot sovint amb companyia del meu germà gran, en Quicu, la seva dona, l'Alícia, el meu fillol Gerard i uns amics seus.
Després de sopar a la Gavina, havent engolit una bona dosi de coca de Sant Joan i d'haver-t'ho regat tot amb força cola i cava, amb la pudor a polvora cremada anem decidits cap l'aigua.
Ens posem els banyeros i a veure qui és el més valent? S'ha de tenir en compte que a mitjans juny l'aigua no ha tingut temps suficient per escalfar-se i per tant acostuma a estar fresqueta. Cap punt de comparació amb l'aigua de setembre.
Nedar de nit a mar m'impressiona molt, sobretot quan obres els ulls, ja que sembla que et moguis en mig del no-res, ni tan sols pots veure les teves pròpies mans. En poc temps ja ets fora, però amb un altre esperit.
Per qui no ho sàpiga, l'aigua de mar té propietats màgiques la nit de Sant Joan i cal aprofitar l'ocasió.
Quan era petit anava a mar amb els meus germans. Baixaven pel carrer Colon i s'hi anaven afegit els amics del barri. Tant punt deixaven les tovalloles damunt la sorra, arrencaven a corre, es cabussaven entre les ones i nedaven fins no poder més. No hi havia ningú que arribés tant lluny com els meus germans, tant en Quicu, en Tomàs o en Jordi podien guanyar a qualsevol que se'ls poses al davant. Jo, com bon marrec que era, n'estava d'allò més orgullós.
D'alguna cosa havia de servir tenir una mare campiona de natació!!
La Núria es lamenta que la mare ja s'hagi jubilat, sempre m'havia dit que li agradaria que l'avia hagués ensenyat als nostres fills a nedar. Jo li dic que si li donem un cop de ma, de ben segur que encara ho farà i ens sortiran uns marrecs que lliscaran sobre les ones.
Després de sopar a la Gavina, havent engolit una bona dosi de coca de Sant Joan i d'haver-t'ho regat tot amb força cola i cava, amb la pudor a polvora cremada anem decidits cap l'aigua.
Ens posem els banyeros i a veure qui és el més valent? S'ha de tenir en compte que a mitjans juny l'aigua no ha tingut temps suficient per escalfar-se i per tant acostuma a estar fresqueta. Cap punt de comparació amb l'aigua de setembre.
Nedar de nit a mar m'impressiona molt, sobretot quan obres els ulls, ja que sembla que et moguis en mig del no-res, ni tan sols pots veure les teves pròpies mans. En poc temps ja ets fora, però amb un altre esperit.
Per qui no ho sàpiga, l'aigua de mar té propietats màgiques la nit de Sant Joan i cal aprofitar l'ocasió.
Quan era petit anava a mar amb els meus germans. Baixaven pel carrer Colon i s'hi anaven afegit els amics del barri. Tant punt deixaven les tovalloles damunt la sorra, arrencaven a corre, es cabussaven entre les ones i nedaven fins no poder més. No hi havia ningú que arribés tant lluny com els meus germans, tant en Quicu, en Tomàs o en Jordi podien guanyar a qualsevol que se'ls poses al davant. Jo, com bon marrec que era, n'estava d'allò més orgullós.
D'alguna cosa havia de servir tenir una mare campiona de natació!!
La Núria es lamenta que la mare ja s'hagi jubilat, sempre m'havia dit que li agradaria que l'avia hagués ensenyat als nostres fills a nedar. Jo li dic que si li donem un cop de ma, de ben segur que encara ho farà i ens sortiran uns marrecs que lliscaran sobre les ones.
dimarts, de desembre 13, 2005
Una onada congelada en el temps
Fa uns dies li vaig enviar un missatge a un amic on comentavem, o més ben dit, reflexionavem sobre els nostres germans perduts. En Tomàs, el meu germà segon, mai no podrà llegir aquestes linees, ni tant sols podrà coneixer a la meva filla Ona. Tampoc va coneixer a la meva dona, i això comptant que ja farà cap a tretze anys que ho fem tot plegats. Li comentava a aquest company que "sols ens queda la recerca de la memòria intacta i la gran batalla per un futur millor".
Tothom que hagi estat germà petit sap el que és quan un germà més gran t'estova de valent. Tot comença amb un joc del més inocent que va pujant d'intensitat i si tot va tal com marquen els canons, s'acava més calent que una estora.
Un d'aquells moments de memòria precisa va ser una tarda al passadís de casa, estava jugant amb en Tomàs i rebent per tots costats, com bon germà petit. No sé ben bé com va passar, però li vaig clavar un patada a l'entrecuix de tres parells de c... Ell va quedar aixonat a terra renegant i recomenant-me de forma molt convincent que sortís de casa. Jo, com que de petit sempre vaig ser molt prudent, em vaig amagar a casa de la meva tia Neus al pis de dalt de casa.
Em queden tant poques coses d'en Tomàs, algun dibuix, alguns còmics i una buidor ...
M'agradaria tant que pogués coneixer la meva filleta...
Només ens queda la recerca dels moments precisos de memòria intacta. Aquella tarda que va tornar de l'Índia, aquella gavardina verda que portava, o el barret clavat al del Gato Perez, aquella barbeta que es deixava, aquells dies de feina al NH de Madrid, aquella espasa japonesa que no sé d'on va treure, les copes de 103...
Tothom que hagi estat germà petit sap el que és quan un germà més gran t'estova de valent. Tot comença amb un joc del més inocent que va pujant d'intensitat i si tot va tal com marquen els canons, s'acava més calent que una estora.
Un d'aquells moments de memòria precisa va ser una tarda al passadís de casa, estava jugant amb en Tomàs i rebent per tots costats, com bon germà petit. No sé ben bé com va passar, però li vaig clavar un patada a l'entrecuix de tres parells de c... Ell va quedar aixonat a terra renegant i recomenant-me de forma molt convincent que sortís de casa. Jo, com que de petit sempre vaig ser molt prudent, em vaig amagar a casa de la meva tia Neus al pis de dalt de casa.
Em queden tant poques coses d'en Tomàs, algun dibuix, alguns còmics i una buidor ...
M'agradaria tant que pogués coneixer la meva filleta...
Només ens queda la recerca dels moments precisos de memòria intacta. Aquella tarda que va tornar de l'Índia, aquella gavardina verda que portava, o el barret clavat al del Gato Perez, aquella barbeta que es deixava, aquells dies de feina al NH de Madrid, aquella espasa japonesa que no sé d'on va treure, les copes de 103...
dilluns, de desembre 12, 2005
Rèptils entre les ones
Aquests dies he passat l'adreça del bloc a alguna gent que he pensat que li podria agradar. Això tanmateix, m'ha provocat un cert bloqueig, ja que el que eren pensaments íntims s'han convertit en públics. De fet en el fons, quan escrius un bloc a internet, és el que realment vols. En el meu cas volia pregonar-ho als quatre vents, però fins que algú no et comenta alguna cosa, no prens conciència que tot plegat és públic de veritat.
Els hi he passat l'adreça als meus germans, a en Joan, a en Juli i la Lourdes i de retruc a l'Otger, a l'Adri i l'Aurora. Falta molta gent que li vull dir, però tots són gent que m'estimo. La Pilar, el Jon i l'Ainara. En Xavi i en Xevi, l'Erik. Els patagònics de Matarò (eh! Pitu, que això ho faig des de linux). L'incommensurable Marc (que es cuidi una mica d'una vegada!). Sobretot a la gent d'ultramar, la Lara, el Jose i els dos marrecs, i de l'illa gran en Puig i la Maria. La gent del casal, la gent dels casals, la gent que encara no s'ha montat el seu casal. Bé, segur que els propers posts aniré afegint a un munt de gent que m'oblido. Eps! Tanit i companyia també sortiu a la foto.
Aquest post va, però, per tres marrecs més dolents que la tinya, són molt dolents. Quan te'ls mires als ulls t'adones que barrinen algo (que nassos em tenen preparat?). La veritat és que no hi ha fugida possible, se't passaran per la pedra, tan sigui fent de policia assassina, com de pirata o vampir assedegat de sang.
Aquests nanos sempre et demanen més i si poguessin t'espremerien tota l'energia, tenen mil conexions obertes i si li saps trobar una ja els tens al sac. Una vegada li vaig preguntar en Prometeu (un d'aquests marrecs) que si em sabria dir si es diu llangardaix o "llengardaix". Va quedar de pedra, no sabia que dir-me, però desprès d'una llarga discussió filosòfica, varem trobar arguments per a totes dues teories. De fet, tots els llangardaixos tenen una "llenga" que deu ni do (no sé si s'escriu així, però el diccionari que tinc li falten de la pàgina 128 a la 161).
Bé, aquests companys d'aventures són en Prometeu, en Germinal i l'Ítaca, i per ser sincer no són tant dolents, els veritablement perillosos són els seus pares, un capítol a part.
Una abraçada a tots.
Pd: Aquesta nit l'Ona estaba especialment juganera i encara que sigui difícil dins d'una panxa, jo diria de jugava a fet i amagar amb els seus pares.
Els hi he passat l'adreça als meus germans, a en Joan, a en Juli i la Lourdes i de retruc a l'Otger, a l'Adri i l'Aurora. Falta molta gent que li vull dir, però tots són gent que m'estimo. La Pilar, el Jon i l'Ainara. En Xavi i en Xevi, l'Erik. Els patagònics de Matarò (eh! Pitu, que això ho faig des de linux). L'incommensurable Marc (que es cuidi una mica d'una vegada!). Sobretot a la gent d'ultramar, la Lara, el Jose i els dos marrecs, i de l'illa gran en Puig i la Maria. La gent del casal, la gent dels casals, la gent que encara no s'ha montat el seu casal. Bé, segur que els propers posts aniré afegint a un munt de gent que m'oblido. Eps! Tanit i companyia també sortiu a la foto.
Aquest post va, però, per tres marrecs més dolents que la tinya, són molt dolents. Quan te'ls mires als ulls t'adones que barrinen algo (que nassos em tenen preparat?). La veritat és que no hi ha fugida possible, se't passaran per la pedra, tan sigui fent de policia assassina, com de pirata o vampir assedegat de sang.
Aquests nanos sempre et demanen més i si poguessin t'espremerien tota l'energia, tenen mil conexions obertes i si li saps trobar una ja els tens al sac. Una vegada li vaig preguntar en Prometeu (un d'aquests marrecs) que si em sabria dir si es diu llangardaix o "llengardaix". Va quedar de pedra, no sabia que dir-me, però desprès d'una llarga discussió filosòfica, varem trobar arguments per a totes dues teories. De fet, tots els llangardaixos tenen una "llenga" que deu ni do (no sé si s'escriu així, però el diccionari que tinc li falten de la pàgina 128 a la 161).
Bé, aquests companys d'aventures són en Prometeu, en Germinal i l'Ítaca, i per ser sincer no són tant dolents, els veritablement perillosos són els seus pares, un capítol a part.
Una abraçada a tots.
Pd: Aquesta nit l'Ona estaba especialment juganera i encara que sigui difícil dins d'una panxa, jo diria de jugava a fet i amagar amb els seus pares.
dimarts, de desembre 06, 2005
Com dibuixar una onada
Suposo que tothom té quelcom que li toca l'anima, que el commou, que en un moment precís, sense saber perquè, s'ha d'aturar per impregnar-se d'aquell instant màgic.
Personalment, la música pot deixar-me completament fora de joc. Si pogués escoltaria música tot el dia, a qualsevol lloc i sense parar, sobretot perquè molt sovint una cançó conecta amb el moment personal que estic vivint. En un aquests moments pots conectar amb l'estat d'ànim del músic que va fer aquella cançó. No cal que sigui romàntica, ni ensucrada, pot ser fins i tot violenta i dura, el que importa realment és el moment en que tots els pensaments del cap se't borren, quedes un blanc, res importa i només hi ha música.
Això mateix em passa quan fullejo un còmic. Qui no estigui ficat en el tema ha de saber que un còmic te l'acostumes a llegir diverses vegades i amb els anys t'agrada agafar-ne un dels més vells i arraconats que tens, te'l fulleges i el disfrutes com el primer dia.
A vegades, fins i tot dins un còmic dolent, pots trobar un dibuix que t'impressiona tant que voldries plasmar-lo per totes les parets i portes de la casa.
Quin és el sentiment d'aquest nen abraçat al seu tigre de peluix? La veritat no ho se, però és aclaparador, és immens.
M'agradaria poder traspasar l'amor a la música i al dibuix a la filleta, però això ho dirà el temps i sobretot ella.
Foto d'una Ona
Bé, ja se que no he encuadrat correctament la fotografia, però això ha d'anar poc a poc. Em comprometo a treballar-me millor els gràfics d'aquest bloc. Però per algun lloc havia de començar, no? De ben segur que vosaltres tampoc us haurieu pogut aguantar d'ensenyar una fotografia de la vostra filleta, encara que estigués dins de l'úter de la seva marona.
No se si us heu adonat que el diminutiu català acabat en -ONA té un especial significat per mi. Quan anomeno a una petitOna, o a una princesOna, queda ben clar n'anomeno a una de ben concreta.
dissabte, de desembre 03, 2005
Quin temporal més preciós!!
Una de les costums que tenia i anyoro més és la d'anar a mar durant un temporal d'hivern. A l'estiu quan les ones apreten fort i les banderes roges espanten els banyistes sempre hi ha un munt de "xaves" i curiosos mirant el mar com colpeja la platja.
Quan arriva l'hivern el panorama és completament diferent, ja que a molt poca gent se li acut d'anar a pet d'ones a deixar-se impresionar per la mar en plena excitació. El vent et fa arrivar les espurnes d'aigua salada a la cara i l'olor a mar se't fa més evident que mai. Per abrigat que pugues anar el fred se't va ficant al cos, però la immensitat de les ones t'hipnotitza.
Avui feia un temporal preciós, la veritat és que m'han vingut unes ganes boges de baixar corrents cap a la platja per poder disfrutar d'aquest regal que ens dona la natura.
Un altre regal que he rebut avui ha estat la visió de la tercera ecografia de l'Ona. Diuen que ja fa 2 quilets 300 grams, però el que realment m'ha deixat garrativat ha sigut quan la Núria m'ha recordat que sols falten set setmanes pel gran dia.
Semblava que no havia d'arrivar mai el dia i ara em falta el temps per acabar mil i una feines, aquest niuet no s'acaba de deixar a punt per res del món.
Saveu que m'agrada molt fer ara mateix?
Disfruto agafant robeta que ha d'estrenar la meva nineta i l'oloro tractant d'immaginar-me la seva olor. Que us sembla?
Quan arriva l'hivern el panorama és completament diferent, ja que a molt poca gent se li acut d'anar a pet d'ones a deixar-se impresionar per la mar en plena excitació. El vent et fa arrivar les espurnes d'aigua salada a la cara i l'olor a mar se't fa més evident que mai. Per abrigat que pugues anar el fred se't va ficant al cos, però la immensitat de les ones t'hipnotitza.
Avui feia un temporal preciós, la veritat és que m'han vingut unes ganes boges de baixar corrents cap a la platja per poder disfrutar d'aquest regal que ens dona la natura.
Un altre regal que he rebut avui ha estat la visió de la tercera ecografia de l'Ona. Diuen que ja fa 2 quilets 300 grams, però el que realment m'ha deixat garrativat ha sigut quan la Núria m'ha recordat que sols falten set setmanes pel gran dia.
Semblava que no havia d'arrivar mai el dia i ara em falta el temps per acabar mil i una feines, aquest niuet no s'acaba de deixar a punt per res del món.
Saveu que m'agrada molt fer ara mateix?
Disfruto agafant robeta que ha d'estrenar la meva nineta i l'oloro tractant d'immaginar-me la seva olor. Que us sembla?
dimarts, de novembre 22, 2005
Les onades mai venen soles
Ja fa molts de dies que no he escrit res. Queda clar que això dels blogs no es fa sol, es a dir que si no ets una miqueta constant et pots plantar amb quatre post que un dia et varen inspirar.
Però la veritat és que ja començo a estar una miqueta enfeinat,la feina s'acomula per tot.
Hem canviat les finestres de casa, ja que a l'hivern el fred, el vent i la pluja entraven per on volien. Després s'ha hagut de pintar tot el pis (sort que els meus sogres s'han presentat voluntaris). Ara ens toca desmontar l'estudi, ja que és allí on ens tocarà anar a dormir i el nostre dormitori ha d'esdevenir l'habitació de l'Ona.
Vuit anys de vida en comú dona per acumular un munt de coses i papers que ni recordaves que existien. Que nassos farem amb tants de records? La veritat però és que una vegada els comences a retrovar et venen al cap les mogudes, els viatges, les aventures, els teatres, les manis, els companys, el que has arribat a aprendre. Tot plegat com una aventura compartida i que ara haurem de compartir encara més.
Per ser sincer amb tothom, hauria d'explicar que la feina que em porta més temps és la que començo una vegada ens anem cap al llit.
La Núria ara no tarda ni mig minut en caure dormida i és llavors quan em giro per posar la meva ma sobre la panxa, ja molt grossa, per anar palpant el més petit moviment de la meva petitOna. Puc estar així molta estona i quan agafo el son no tardo en despertar-me per tornar a buscar aquella patacada que em fa somriure i m'omple de felicitat. No hi ha nit que no em desperti tres o quatre vegades. Ja se sap, les ones no venen mai soles, van sempre una rera l'altre..
Però la veritat és que ja començo a estar una miqueta enfeinat,la feina s'acomula per tot.
Hem canviat les finestres de casa, ja que a l'hivern el fred, el vent i la pluja entraven per on volien. Després s'ha hagut de pintar tot el pis (sort que els meus sogres s'han presentat voluntaris). Ara ens toca desmontar l'estudi, ja que és allí on ens tocarà anar a dormir i el nostre dormitori ha d'esdevenir l'habitació de l'Ona.
Vuit anys de vida en comú dona per acumular un munt de coses i papers que ni recordaves que existien. Que nassos farem amb tants de records? La veritat però és que una vegada els comences a retrovar et venen al cap les mogudes, els viatges, les aventures, els teatres, les manis, els companys, el que has arribat a aprendre. Tot plegat com una aventura compartida i que ara haurem de compartir encara més.
Per ser sincer amb tothom, hauria d'explicar que la feina que em porta més temps és la que començo una vegada ens anem cap al llit.
La Núria ara no tarda ni mig minut en caure dormida i és llavors quan em giro per posar la meva ma sobre la panxa, ja molt grossa, per anar palpant el més petit moviment de la meva petitOna. Puc estar així molta estona i quan agafo el son no tardo en despertar-me per tornar a buscar aquella patacada que em fa somriure i m'omple de felicitat. No hi ha nit que no em desperti tres o quatre vegades. Ja se sap, les ones no venen mai soles, van sempre una rera l'altre..
dimarts, de novembre 01, 2005
El temps entre les ones
Ja m'ha advertit que el temps lliure o personal se m'acabarà. De fet ja noto com va disminuint i ara mateix ja no tinc les hores mortes que de tant en tant aprofitava per mi. Jo m'ho prenia de broma i em mofava, però ara ja ens urgeix de començar a preparar el niu. De fet ja sols falten un parell de mesos perquè arribi la meva nineta i em de regirar la casa cap per vall per tal de crear un espai nou.
Tot plegat comportarà unes quantes crisis de parella, però bé sabrem perseverar. També ens ajudaran les dues setmanetes de vacances que començo demà mateix.
Ahir feia boira. La boira es un fenomen que m'impressiona molt, ja que te dona un sentiment d'aïllament molt fort. Quan mires el mar pots veure les petites ones fent feina inexorables, la vista les segueix mar enllà vers l'horitzó, però no hi és, ha desaparegut a l'igual que el cel. Si dones la volta amb la vista amb prou feines pots veure els baixos de les primeres montanyes i et dona la sensació d'estar ficat dins una bombolla. Tot i que estiguis acompanyat tens un profund sentiment de buidor.
Però no crec que ho torni a sentir mai més, ja que al final de la tarda em vaig adonar que en tot moment em varen acompanyar el so de les onades, ni el soroll, ni el murmuri, sols el ja més que familiar so de les ones.
Tot plegat comportarà unes quantes crisis de parella, però bé sabrem perseverar. També ens ajudaran les dues setmanetes de vacances que començo demà mateix.
Ahir feia boira. La boira es un fenomen que m'impressiona molt, ja que te dona un sentiment d'aïllament molt fort. Quan mires el mar pots veure les petites ones fent feina inexorables, la vista les segueix mar enllà vers l'horitzó, però no hi és, ha desaparegut a l'igual que el cel. Si dones la volta amb la vista amb prou feines pots veure els baixos de les primeres montanyes i et dona la sensació d'estar ficat dins una bombolla. Tot i que estiguis acompanyat tens un profund sentiment de buidor.
Però no crec que ho torni a sentir mai més, ja que al final de la tarda em vaig adonar que en tot moment em varen acompanyar el so de les onades, ni el soroll, ni el murmuri, sols el ja més que familiar so de les ones.
dilluns, d’octubre 10, 2005
Una ona de mar plana
Pels que no hagin viscut el mar de petits, sense la vigilància d'un adult, li costarà molt entendre com de plàcides i càlides són les ones d'una mar plana. Sobretot en aquelles hores en que la gent usuaria de la platja (en el pitjor dels sentits) ja ens deixava, i tots els marrecs del barri campavem com bonament ens plaïa fins a l'hora de tornar a casa. Mai marxavem tots alhora, sinó que anaven marxant en petits grups, i quan eres dels darrers podies sentir com la més petita de les ones d'aquella mar plana t'aconseguia inundar de cap a peus de la pau més profunda. Ni l'ona més ferotge tenia un efecte tant intèns en nosaltres.
Avui dia hi ha molt poques coses que em facin sentir així, però després d'una llarga jornada laboral, quan vaig a buscar a la Núria a la seva feina i tornem per la nacional, vorejant la costa de l'Alt Maresme, encara em venen records que m'inunden de mil petits plaers.
Que més es pot demanar? Tornar cap a casa al vespre amb la teva companya, la seva panxa i les ones que ens acompanyen a tots tres el viatge sencer.
Potser un dia us explicaré tot el que em diuen les ones en els moments de silènci.
Perquè no us deveu pas pensar que les ones callen mentre van amunt i avall?
Avui dia hi ha molt poques coses que em facin sentir així, però després d'una llarga jornada laboral, quan vaig a buscar a la Núria a la seva feina i tornem per la nacional, vorejant la costa de l'Alt Maresme, encara em venen records que m'inunden de mil petits plaers.
Que més es pot demanar? Tornar cap a casa al vespre amb la teva companya, la seva panxa i les ones que ens acompanyen a tots tres el viatge sencer.
Potser un dia us explicaré tot el que em diuen les ones en els moments de silènci.
Perquè no us deveu pas pensar que les ones callen mentre van amunt i avall?
divendres, de setembre 30, 2005
Segona ona
Una tarda apagada, sense esma per res. Aquests dies la feina no em motiva gens i se'm fa molt pesat haver de sortir amb la moto o el cotxe a fer la ruta. De fet, és així com acostumen a ser els finals de temporada. Després de cinc o sis mesos sense poder fer cap dia de festa, ja no tinc ni la meitat de feina, però se'm fa el doble de dura que en ple estiu.
A ple estiu hi ha tanta feina que no tens temps de pensar en tu mateix, és llavors, quan s'acosta l'octubre mandrós, que et deixa aquelles horetes mortes i el cervell comença a rutllar tal com una cascada d'idees. És llavors també quan et comences a amoïnar per totes aquelles coses que vaig deixar aparcades a mitjans d'abril.
Ara, de cop i volta, em dono compte que la Núria ja no té aquella panxona incipient de principi d'estiu, sinó que la panxa ja s'ha fet prou grossa com per començar a pensar en els mil detallets que li haurem de tenir preparats per la nostra petita Ona.
Tanmateix, tot i que en certs moments la situació sembla que et vulgui superar, arriba el moment en que m'imagino a mi mateix agafant a la meva filleta en braços. En aquest instant em sento un gegant que tot ho pot, que puc atravessar mars i muntanyes sense esforç.¨
És llavors també quan aprofito per treure'm la mandra de sobre i em poso mans a la feina de bell nou.
A ple estiu hi ha tanta feina que no tens temps de pensar en tu mateix, és llavors, quan s'acosta l'octubre mandrós, que et deixa aquelles horetes mortes i el cervell comença a rutllar tal com una cascada d'idees. És llavors també quan et comences a amoïnar per totes aquelles coses que vaig deixar aparcades a mitjans d'abril.
Ara, de cop i volta, em dono compte que la Núria ja no té aquella panxona incipient de principi d'estiu, sinó que la panxa ja s'ha fet prou grossa com per començar a pensar en els mil detallets que li haurem de tenir preparats per la nostra petita Ona.
Tanmateix, tot i que en certs moments la situació sembla que et vulgui superar, arriba el moment en que m'imagino a mi mateix agafant a la meva filleta en braços. En aquest instant em sento un gegant que tot ho pot, que puc atravessar mars i muntanyes sense esforç.¨
És llavors també quan aprofito per treure'm la mandra de sobre i em poso mans a la feina de bell nou.
dimecres, de setembre 28, 2005
La primera ona
Sols he escrit quan estava vivint alguna experiència molt especial, o espacial, o espaial,
Només en moments en que l'ànima se'm commovia m'ha estat possible obrir el meu cor i plasmar-lo sobre paper,o com és el cas sobre la pantalla.
La primera vegada va ser amb disset anys, estava de viatge solitari per Irlanda amb una motxila a l'esquena. Eran la primera vegada que em trobava sol davant el món.
La segona vegada va ser l'any 1993, llavors anava forçat a l'exercit espanyol i un munt de contradiccions em turmentaven. Pensaments folls, desesperants i caòtics que només em varen deixar reposar quan varen quedar fixats per la tinta sobre el paper d'una grossa llibreta atrotinada.
Aquesta vegada no m'enfrontaré sol, ara tinc una companya que em fa costat i jo a n'ella, com una sola persona.
La Núria està embarassada i estem esperant per al proper mes de gener una filleta que sols es podia anomenar Ona.
Només en moments en que l'ànima se'm commovia m'ha estat possible obrir el meu cor i plasmar-lo sobre paper,o com és el cas sobre la pantalla.
La primera vegada va ser amb disset anys, estava de viatge solitari per Irlanda amb una motxila a l'esquena. Eran la primera vegada que em trobava sol davant el món.
La segona vegada va ser l'any 1993, llavors anava forçat a l'exercit espanyol i un munt de contradiccions em turmentaven. Pensaments folls, desesperants i caòtics que només em varen deixar reposar quan varen quedar fixats per la tinta sobre el paper d'una grossa llibreta atrotinada.
Aquesta vegada no m'enfrontaré sol, ara tinc una companya que em fa costat i jo a n'ella, com una sola persona.
La Núria està embarassada i estem esperant per al proper mes de gener una filleta que sols es podia anomenar Ona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)