El temps entre les ones

Ja m'ha advertit que el temps lliure o personal se m'acabarà. De fet ja noto com va disminuint i ara mateix ja no tinc les hores mortes que de tant en tant aprofitava per mi. Jo m'ho prenia de broma i em mofava, però ara ja ens urgeix de començar a preparar el niu. De fet ja sols falten un parell de mesos perquè arribi la meva nineta i em de regirar la casa cap per vall per tal de crear un espai nou.
Tot plegat comportarà unes quantes crisis de parella, però bé sabrem perseverar. També ens ajudaran les dues setmanetes de vacances que començo demà mateix.
Ahir feia boira. La boira es un fenomen que m'impressiona molt, ja que te dona un sentiment d'aïllament molt fort. Quan mires el mar pots veure les petites ones fent feina inexorables, la vista les segueix mar enllà vers l'horitzó, però no hi és, ha desaparegut a l'igual que el cel. Si dones la volta amb la vista amb prou feines pots veure els baixos de les primeres montanyes i et dona la sensació d'estar ficat dins una bombolla. Tot i que estiguis acompanyat tens un profund sentiment de buidor.
Però no crec que ho torni a sentir mai més, ja que al final de la tarda em vaig adonar que en tot moment em varen acompanyar el so de les onades, ni el soroll, ni el murmuri, sols el ja més que familiar so de les ones.