dissabte, de juny 10, 2006

Fer de mare, que dur!!

Ara fa tres setmanes que la Núria a tornat a treballar i jo estic mirant de combinar-m'ho per tal de quedar-me amb l'Ona per les tardes mentre la mare és a la feina.
És impossible fer-se càrrec de la feinada que comporta tenir cura dels fills, de fet és molt més comode marxar a la feina i tornar al vespre quan tot està solucionat.
La veritat és que jo no aconsegueixo solucionar gaires coses, però tampoc porto l'estressada de la primera setmana sense la Núria (que continua fent la major part de la tasca feixuga al matí).
Avui es la primera estona en molts de dies que he aconseguit sentar-me a escriure algo a l'ordinador.

Al tanto! no tot és passar-ho atabalat i a corre-cuites, també estic aprenent a estar amb la meva filleta, a fer-la riure, a calmar-la, fer-la dormir, canviar-la (tant de roba, com de bolquers), sortir a passejar, donar-li la llet de la mare, a xerrar amb ella, banyar-la i un miler de coses que em pensava que funcionaven soles. Però per sobre de tot, el que més faig és observar-la, mirar amb ulls embadalits com va creixent, va aprenent i com cada dia et sorprèn amb una cosa nova.

Ja fa una mica, el meu pare em va dir que ara li sabia molt de greu no haver pogut fer de pare amb mi i els altres tres meus germans, que mai havia pogut estar per nosaltres, ni agafar-nos, ni pasar una tarda sencera dedicada als seus fills. Que sols hi havia feina i la preocupació per portar el plat a taula. Dintre meu em vaig quedar parat amb les seves reflexions, poder tots hi hauriem de reflexionar una mica. Quan no ens n'adonem haurà passat el tren i sols veurem el fum llunyà.

dimecres, d’abril 26, 2006

La primera que va nedar entre ones


La meva mare va ser una gran campiona de natació , de fet va rebre un parell de vegades el premi a la millor esportista de Mataró. La meitat de la gent de Calella ha après a nedar amb ella. Va tenir quatre fills més aviat del que ella hauria volgut i els va tirar endavant junt amb el meu pare amb molta feina i moltes penúries. Va perdre el fill que més li va costar d'encarrilar, molt més aviat del que cap mare o pare voldria. La salut no la respectat mai gaire, però sempre ha tirat endavant.
Quan discutim o ens emprenyem amb ella i li diem alguna cosa fora de tò fa veure que no ho pesca o que no ho ha sentit bé. I tant que ho entén, i tant que ho ha sentit. Només li has de mirar els ulls poc després per adonar-te que li has fet mal, que li has deixat un altra marca a l'anima. I la veritat és que no sé quantes marques més podrà aguantar per els caracters irreverents, desconsiderats i egoistes dels seus fills.
Quina va ser la última vegada que li vareu dir a la vostra mare que l'estimaveu, tot mirat-la als ulls i l'havieu besat? Sense cap raó aparent, perquè ho necessitaves... perquè ho necessitava. Quan fa que no heu passat el vostre braç per damunt de la seva espatlla? No trobeu que ho hem fet massa poc?

Avui han ingressat la meva mare a "Can Ruti".
Té cancer de mama...
L'operen demà a les nou del matí....

(silenci...)

dijous, d’abril 13, 2006

Ones passades

"I ens ho varen dir ja fa molts anys,
temps enrera.
Tant mateix, nosaltres continuavem
picaven amb obstinació aquell mur de formigó,
però la closca es pelava
i les ferides ja ni sagnaven.

I ens ho varen dir ja fa molts anys,
la Matria, temps enrera.
Tant mateix nosaltre continuavem
corriem per les nits negres de perversió,
tots amb un manual escrit
que ens donava la pauta
que ens donava la l'amagatall perfecte
que no ens donava mai pausa.

I ens ho varen dir ja fa molts anys,
la Matria, temps enrera.
Que no ens cal pas pauta
ni pausa
que el manual no el varem escriure nosaltres
que l'amagatall no ens cal
que les nits són negres
que el formigó es desfarà sol
que està podrit.

I ens ho deien les Matries,
que no ens calen més pàtries.
que el nou llenguatge no comprèn de velles falques
que una antiga paraula de bellnou retrovada
farà caure la casa
i que sols un poeta podrà trobar-la.

I a qui voleu escoltar, eh?"


Aquest món està massa cardat per deixar-lo tal qual a l'Ona, ens cal aquest llenguatge nou que trenqui les traves i doni noves eines, doncs les velles ja no valen. L'opressió cultural que patim només la podem trencar nosaltres des de dins mateix, que el reconeixement universal sols el tindrem quan ens reconeguem a nosaltres mateixos. Que l'arrel és molt antiga i ens cal recordar les paraules. Que potser dins la "paella de caragols" del iaio hauriem trobat la clau de volta de tot plegat, però mai en va cuinar cap per al seu net. Potser ell tenia la paraula llibertària, però no el vaig saber escoltar... o potser haig de buscarla entre les neurones cansades.

dissabte, d’abril 08, 2006

Anem a fer morra!!

Ja fa temps, quan era petitet, em passava l'estiu sencer a la platja de Pekin amb els meus germans i tota la seva colla. Obviament, no tot l'estiu feia bó i per tant hi havia dies que feia molt de vent o plovia. El temps havia d'estar molt espatllat perquè no baixéssim cap a "marc". Per aquelles èpoques no existien els socorristes, ni les banderes vermelles, ni hi havia municipals dient a la gent que feia massa temporal per poder-se banyar. És més, a més mala mar, més l'animal feiem. Per acabar-ho d'arreglar, quan s'acostava l'hora d'anar a dinar arribava el meu pare que amb un aire d'heroi grec s'encaminava cap a les onades gegantines i es tirava de cap a l'onada més grossa que se li posava al davant. Després, ja des de dins de l'aigua, esperava les següents i nedant s'encabritava damunt la cresta de l'ona i sortia disparat com una taula de surf fins a pet d'ones, tot arrossegant-se per la sorra. D'això en deiem fer morra.
Tots el nanos del barri ens tornavem bojos ficant-nos a l'aigua, desafiant les més terribles onades, posant-nos un al costat de l'altre i cridant quan s'acostava l'onada: "Moorrraaaa! Moorraaaa!"
Més d'un havia tornat a casa amb una reblincada a l'esquena o a un genoll, o havent begut un bona racció d'aigua salada. Recordo l'estiu com unes llargues esperes d'aburrit bon temps i d'uns pocs dies de diversió i adrenalina pura. Pocs dies de fort vent i mar de fons, però molt intensos.
Quan finalment sorties de l'aigua, t'embolicaves amb la tovallola fins a sobre el nas i esbufegaves amb la vista perduda en la mar d'ones.

Ja m'he trobat unes quantes persones que m'han avisat que si no vigilo la meva petita Ona es mal viciarà i sempre em demanarà braços, que no l'haig d'agafar tant encara que plori.
Si voleu que us dongui un consell, bé, no soc ningú per donar consells jo, però jo crec profundament que abraçar a la meva filla és una necessitat física i psicològica tant d'ella com meva. Quan torno de la feina, el primer que faig és buscar-la per prendre-la en braços i olorar profundament el seu caparró i llavors, com quan tenia deu o dotze anys, esdevinc un sol esperit, l'onada i jo, tot fent morra. L'olor de la mar picada, com l'olor dels cabells de la meva Ona són olors que ja sempre més aniran junts.

dilluns, d’abril 03, 2006

Quan les ones et et passen per sobre el cap...

Ja fa molt dies que no escric res i em trobo algun amic que m'ho recorda, però la veritat és que el temps ja no dura el mateix que fa un parell de mesos enrera.
La feina se'm tira al damunt i ni tant sols puc gaudir de les hores que voldria de la meva filleta, més ara que ja comença a fer algunes rialles que em deixen completament enamorat. Alhora se'm desperta l'instint caçador, que fa m'impliqui més en la feina ja que ara més que mai, cal que no falti de res a casa. I si podem fer un raconet, millor.
La responsabilitat comença a pesar a les nostres espatlles. Què farem quan la Núria hagi de tornar a la feina? Guarderia? Cangur unes hores? Algun familiar?
Tot això ens està atabalant una mica.

Avui quan m'he llevat i he obert els ulls, m'he trobat dormint al meu costat a l'Ona amb aquell gust i aquella pau que té quan dorm plàcidament. Això és com una aplanadora que passa per damunt de totes les preocupacions i les deixa tant primes com un paper.
Aquest paper l'has de plegar, lligar-lo a un globus i tallar la corda. Quan el globus és tant petit que quasi no el veus, llavors gires la cara de nou i contemples aquella carona petita i rodona que reposa al teu costat.
Li pegaria un mos de guapa que està!!

dijous, de febrer 23, 2006

Fent cas de les peticions d'arreu del món...



He us aquí la nostra baldufa en remull!

Petites notes preses el gran dia


"L'aventura de l'hospital us l'hauré d'explicar un altre dia. Aquí us explicaré el que vaig fer després de deixar a la Núria i l'Ona a l'habitació de la maternitat, una vegada ens haviem desfogat de plors i abraçades.
Tot just vaig sortir al carrer, vaig trucar als meus germans, després en Juli i la Lourdes, a l'Imma que tant haviem putejat la nit abans i finalment a en Xevi de Mataró que em va trucar al mòbil als cinc minuts d'haver nascut l'Ona, tot guiant-se per un presentiment.
Després de les trucades, hem vaig dirigir al primer lloc amb una mica de cara i ulls per poder dinar. Vaig demanar una amanida verda, un plat de sopa de ceba gratinat i una cervesa Murphy's. Quan vaig acabar de dinar, vaig entranr en una barberia que havia vist pel camí per tal que m'afeitessin com cal, i així poder corre a menjar-me a petons a les dues dones de la meva vida"

dimecres, de febrer 22, 2006

En Casasses entre les ones.

"érem a la vela per entre les tecles de la natura quan
érem per la taula sobre les òrfenes que ens oferiren
érem garfibles i doblegables pels encenedors del suro de cap
érem capaços de veure en tot les pinces
érem la força que fa que hi hagi una força
érem la forca dels ultimàtums de la matèria
érem els mossos a cal mecànic i reparàrem santa clotilde
érem una tonada que no se sap com deu ser i així segur que no
érem responsables de fer això perquè no es fa
érem a tot arreu
érem un fonament nou possible a cara o creu
érem velocitats incontastrables encada batec
érem la folla improvisació i sa partitura exacta quan encara no s'havien vist
éram viscuts per altres que després se'n cansaven
érem atacats per vidents que no passaven el mur de les abelles
érem d'un amb un i àdhuc de dos en dos arribats a aigües mortes i tornar
érem d'una sola manera sense dimonis ni mula guita ni llagues estranyes
érem quelcom que hom no recomana ni ho vam recomanar
érem els discutidors de l'ametlla amarganta a cada plaça
érem encarregats d'escombrar i ho vam haver de fer amb els dits
érem vora el pou sec mirant un nen al fons mentjant-se el pa amb tomàquet
érem pastura de tots els mites i rebrotàvem
érem defensats per dones pobres de llengua menystinguda
érem al darrer moment salvats per elles i sobrevivíem
érem dels que no ens havíem quedat al cementiri a veure què
érem els que trobàvem recanvis a qualsevol mena de món real
érem les mongetes tendres per al marquès i el marquès per a les mongetes
érem a estudi estudiant persianes estudiant columnes
érem a veure si el pa serà de franc ja o què
érem a peu per sobre els terrats i a vegades molt més amunt
érem de preguntar-ho directament
érem l'abecé l'últim autobús
érem i no érem i palpàvem misèria i riquesa i la finor del tramussos
érem, en un camí de vora mar des d'on es veia que arribaves amb les mans buides
i amb una branca de fonoll als llavis
i amb tots els llums de l'univers encesos
i amb fressa d'animals entre les mates
i amb les ones esbotzant-se acompanyant-te
i amb els passos descalços mesurats entre una trencadissa de vidres
i amb aire d'estar sempre a prop del riure a prop del plor
i amb una quantitat d'encràrrecs infantils embolicats pel cos
i amb l'esgarrifor de ser la gota que fa vessar tots els gots
i amb tot i això no et vam dir res, què vols? "

I mentre nosaltres érem tot això i més
i embolicàvem troques a tort i dret
i solucionàvem el que algú ja va solucionar
i capgiràvem el que ja funcionava
i se'ns desmontava tot entre les mans
però tant mateix tot era millor
i mentre nosaltres érem
... va arrivar l'Ona
i ella no era, ella serà
la que amb els passos descalços mesurats entre una trencadissa de vidres
farà i desfarà troques que d'altres no vam saber mai descapdellar


Pd: la poesia és de l'Enric Casasses que es diu Terminal Bé

diumenge, de febrer 19, 2006

El dia abans

"La Núria s'ha despertat cap a les tres de la matinada i a començat a tenir dolors. S'ha passat la resta de la nit en vetlla.
De bon matí em trrucat a l'Imma, una de les noies que ens han fet el curs de preparació al part i no ha trigat gaire a arribar a casa. La setmana passada li varem demanar si ens donaria un cop de ma quan arribés l'hora.
Tant punt ha arribat, jo he anat a comprar unes herbes que m'ha encarregat i he aprofitat per omplir al dipòsit de benzina. El dia que més necessito el cotxe i vaig en reserva!!
En aquests moments la Núria es concentra en la seva feina i jo, basicament, em concentro en no fer gaire nosa.
De fet, estic preparant el dinar, però no crec que la Núria en tasti gens ni mica. El que és jo, tinc una gana que em moro i suposo que deu ser l'ansietat que porto a sobre, sumant-li que no he fet un mos des de la tarda del dia abans i ara ja són quarts de dues.
Com ja us habia dit altres vegades, sempre he sabut que la Núria tindria un embràs perfecte, però en aquests moments qualsevol idea de com podia anar està sent superada positivament.
...
Ara ja són les tres de la tarda i la Núria està prenent un bany amb aigua ben calenta i uns olis que fan molta bona olor. De bon matí ja em fet una banyada i li an baixat una mica els dolors de les contraccions, espero que ara també l'ajudi una miqueta a relaxar-se. Tantmateix, ho està portant molt bé, i no ho dic jo sol, l'Imma també creu que ho està fent molt bé.
...
Aquesta matinada passada hem parlat molt amb l'ona. Per damunt de tot li deiem que no habia de patir, ni tenir por, ja que aquí a fora l'estavem esperant tant el pare com la mare. Que no tingués pressa, però per damunt de tot que no tingués por ja que per primera vegada ens trobariem tots tres...
...
Ara mateix ja tinc preparades les tres bosses i el cotxe per sortir pitant."

Això ho vaig escriure mentre esperavem a casa, després, ja de camí cap a la Maternitat a Barcelona, no vaig poder escriiure res més fins unes hores després del naixement de la nostra filla Ona. Varem entrar a les sis de la tarda a l'hospital i fins a dos quarts menys sis de dues no ens varem poder abraçar tots tres, plorant desconsoladament, d'alegria , d'angoixa, de desesperança vençuda, de vida, tots tres, ara ja per sempre.
Us estimaré sempre...

dijous, de febrer 09, 2006

Les nostres disculpes

Bé, suposo que ja sabreu la la nostra filla Ona va neixer el passat dia 25 de gener de 2006 a la maternitat de Barcelona.
He tingut problemes amb l'ordinador i no he pogut anar actualitzant el blog, però sí que he anat guardant algunes notes d'aquests dies, per mi, tant brutalment emocionants.
Mica en mica aniré penjant aquestes notes perquè pogueu compartir, en la mesura del possible, alguns dels pensaments que em varen voltar pel cap aquests dies.

Demano disculpes a qui s'hagi estat esperant per saber el final d'aquesta història, però entendreu que ara mateix les prioritats han variat una "miqueta".

Pd: Eh Pitu! El linux ha anat bé fins que s'ha "esconyat" la configuració de l'ADSL, o sigui que em veig migrant altre cop cap a cal Gates.

divendres, de gener 20, 2006

Una onada a contra peu

Ara ja fa uns dies que no escric res i la veritat és que m'està agafant l'Ona a contra peu. Tinc la casa feta una merda i quan semblava que ja començava a arreglar-se alguna coseta, han arrivat els que ens han de posar el marbre nou de la cuina (el vell estava trencat) i ha quedat la casa cap per avall un altre cop.
Farem el que podrem per tenir-ho tot el màxim d'endreçat, però cada vegada tinc més clar que encara que visquéssim dins d'una cova, tot plegat, semblaria un palau una vegada tingués la meva filla en braços. I si us plau, si algú m'ha de venir a visitar aquests dies, faci el favor de no tocar la moral (altrament els c...), que si no li agrada com tenim la casa, no cal que vingui. No obliguem a ningú.
Bé, suposo que se'm comencen a notar una mica els nervis dels últims dies, però és que darrerament estem sota la pressió d'un munt de bones intencions i magnífics consells que acabarien amb la paciència del hippie més passota del puta planeta.

Personalment, s'ajunta amb el munt de feina que teniem endarrerida a la cooperativa. Com que vull agafar-me quinze dies de vacances quan neixi l'Ona, estic provant de deixar el màxim de feina feta perquè no se'ls acomuli als meus germans. És clar, per això, que tampoc puc assegurar que estaré treballant a finals de la setmana que ve. La Núria arriba a terme el dia vint-i-cinc!!!
Això és com estudiar, si no tens la pressió d'un examen imminent no es reacciona.

Al tanto, la iaia Teresa ja s'ha posat al dia d'aquest blog que estic escrivint. Segons m'ha dit la meva mare, diu que li ha agradat molt i que en sé molt d'escriure!. Pels que no sabem escriure bé, sempre ens queda el recurs de fer texts curts i concisos. Quan m'allargo una miqueta, tot s'embolica i acaba sense poder entendre's res.

El que m'agradaria de veritat seria poder escriure, algun dia, les mil i una històries que m'ha explicat la meva avia sobre la seva vida (la "xermana" Francisca, els viatges a Cuba, la caiguda de València al final de la guerra, l'aventura per anar del Port a València...). També m'agradaria arribar a fer un recull dels records que tinc del iaio. Tot i que tinc tant mala memòria, tinc un munt de moments gravats en el meu cervell com si haguessin passat aquest mateix matí. Recordo molt els darrers dies, quan pujava a casa els iaios i passava una estona fent companyia al iaio, sobretot llavors, quan molts ja no volien pujar a veure'l. Refotuts!! Pocs records per ells. Vides planes.

dissabte, de gener 14, 2006

Una onada de records

Aquests dies hem estat treien, o més ben dit, desmontat l'habitació que teniem d'estudi. La veritat és que ha estat una mica dur per mi, ja que he hagut de ficar en dotze caixes un munt de records que ni sabia que encara estaven guardats en els racons més profunds de calaixos, armaris i estanteries.
Per acabar de complicar-ho, ara mateix tot el que fem ja és a contrarrellotge. Falta tan poc!!
Sigui com sigui, segur que ens agafarà amb els pixats al ventre.
La que sí que sortirà entrenada i preparada serà l'Ona. Cada dia fa unes caminades impresionants dins la panxa de la seva marona, la pobra Núria té els seus peuets marcats per tot el ventre.

Avui cal una menció especial per l'Otger, un que de ben segur serà un bon amiguet de l'Ona. Felicitats per la Lourdes i en Juli per aquesta perla que han portat al món. Res companys, ara sí que ens tocarà canviar aquest país d'una vegada per tal de deixar-los alguna cosa millor.

diumenge, de gener 08, 2006

Un gat entre les ones

Ara la Núria ja comença a estar cansada, els peus se li inflen molt, cap al vespre. A mi, hi ha moments que em fa patir una mica, ja que ella tot sovint vol portar el ritme que portava fa uns mesos. Bé, suposo que són coses de la recta final, però la veritat és que jo no estic donant tot el que hauria de donar. M'agradaria portar-la tot el dia en braços i posar-li catifa a tot arreu on posés un peu, la veritat és que voldria poder carregar una part de la gran tasca que està duent a terme. Hi ha nits que les passaria en vetlla per mirar que no li faltés de res. Potser és per això que moltes nits que m'allargo amb l'ordinador, faig una pausa, m'aixeco, obro la porta del nostre dormitori i em quedo una estona mirant com descansa, dorm, respira, es mou...

Acabem de passar les últimes festes del nadal. A casa sempre hem celebrat molt el dia de reis, el meu avi es deia Melchor i aprofitavem el dia del seu sant per reunir a tota la família. Podiem arribar a la cincuantena. Despès de la seva mort, aquesta tradició familiar es va perdre molt depressa. Ara, però, ens reunim els meus pares i els meus germans amb les seves famílies de manera més modesta però amb un aire de religiositat solemne com els d'abans.

Sabeu el que és un gat vell? Suposo que la definició més encertada seria la d'un gat de més de deu anys, però jo em referia quan es diu d'una persona.
El diccionari diu que és una persona de molta experiència, que sap molts de trucs i que difícilment se'l pot enganyar. Però la veritat és que si veiéssiu el meu pare quan es lleva a Cal Manso, amb la fredor de la nit, encara ben negre, s'asseu vora la llar de foc, el refa amb quatre bufades i a la claror de les primeres flames encen el primer cigarret del dia, ...llavors sabríeu, us adonaríeu que és realment un gat vell. Si no tens els anys gravats a la pell és impossible arribar a ser un gat vell i mon pare la té molt i molt marcada...

diumenge, de gener 01, 2006

Xin xin

Bon any nou a tothom!!
Però sobretots per l'Ona, per ser el primer d'un munt que li seguiran.
Un petó filla meva...

Una abraçada pels que avui treballen al Cul d'any!
Gent com vosaltres fa que portar una filla al món sigui més fàcil.