dissabte, de juny 10, 2006

Fer de mare, que dur!!

Ara fa tres setmanes que la Núria a tornat a treballar i jo estic mirant de combinar-m'ho per tal de quedar-me amb l'Ona per les tardes mentre la mare és a la feina.
És impossible fer-se càrrec de la feinada que comporta tenir cura dels fills, de fet és molt més comode marxar a la feina i tornar al vespre quan tot està solucionat.
La veritat és que jo no aconsegueixo solucionar gaires coses, però tampoc porto l'estressada de la primera setmana sense la Núria (que continua fent la major part de la tasca feixuga al matí).
Avui es la primera estona en molts de dies que he aconseguit sentar-me a escriure algo a l'ordinador.

Al tanto! no tot és passar-ho atabalat i a corre-cuites, també estic aprenent a estar amb la meva filleta, a fer-la riure, a calmar-la, fer-la dormir, canviar-la (tant de roba, com de bolquers), sortir a passejar, donar-li la llet de la mare, a xerrar amb ella, banyar-la i un miler de coses que em pensava que funcionaven soles. Però per sobre de tot, el que més faig és observar-la, mirar amb ulls embadalits com va creixent, va aprenent i com cada dia et sorprèn amb una cosa nova.

Ja fa una mica, el meu pare em va dir que ara li sabia molt de greu no haver pogut fer de pare amb mi i els altres tres meus germans, que mai havia pogut estar per nosaltres, ni agafar-nos, ni pasar una tarda sencera dedicada als seus fills. Que sols hi havia feina i la preocupació per portar el plat a taula. Dintre meu em vaig quedar parat amb les seves reflexions, poder tots hi hauriem de reflexionar una mica. Quan no ens n'adonem haurà passat el tren i sols veurem el fum llunyà.

1 comentari:

N'Iza ha dit...

"A tot el món només hi ha un/a fill/a perfecte, i tots els pares i mares tenen la sort de tenir-lo". Un nom preciós, Ona.