Anem a fer morra!!

Ja fa temps, quan era petitet, em passava l'estiu sencer a la platja de Pekin amb els meus germans i tota la seva colla. Obviament, no tot l'estiu feia bó i per tant hi havia dies que feia molt de vent o plovia. El temps havia d'estar molt espatllat perquè no baixéssim cap a "marc". Per aquelles èpoques no existien els socorristes, ni les banderes vermelles, ni hi havia municipals dient a la gent que feia massa temporal per poder-se banyar. És més, a més mala mar, més l'animal feiem. Per acabar-ho d'arreglar, quan s'acostava l'hora d'anar a dinar arribava el meu pare que amb un aire d'heroi grec s'encaminava cap a les onades gegantines i es tirava de cap a l'onada més grossa que se li posava al davant. Després, ja des de dins de l'aigua, esperava les següents i nedant s'encabritava damunt la cresta de l'ona i sortia disparat com una taula de surf fins a pet d'ones, tot arrossegant-se per la sorra. D'això en deiem fer morra.
Tots el nanos del barri ens tornavem bojos ficant-nos a l'aigua, desafiant les més terribles onades, posant-nos un al costat de l'altre i cridant quan s'acostava l'onada: "Moorrraaaa! Moorraaaa!"
Més d'un havia tornat a casa amb una reblincada a l'esquena o a un genoll, o havent begut un bona racció d'aigua salada. Recordo l'estiu com unes llargues esperes d'aburrit bon temps i d'uns pocs dies de diversió i adrenalina pura. Pocs dies de fort vent i mar de fons, però molt intensos.
Quan finalment sorties de l'aigua, t'embolicaves amb la tovallola fins a sobre el nas i esbufegaves amb la vista perduda en la mar d'ones.

Ja m'he trobat unes quantes persones que m'han avisat que si no vigilo la meva petita Ona es mal viciarà i sempre em demanarà braços, que no l'haig d'agafar tant encara que plori.
Si voleu que us dongui un consell, bé, no soc ningú per donar consells jo, però jo crec profundament que abraçar a la meva filla és una necessitat física i psicològica tant d'ella com meva. Quan torno de la feina, el primer que faig és buscar-la per prendre-la en braços i olorar profundament el seu caparró i llavors, com quan tenia deu o dotze anys, esdevinc un sol esperit, l'onada i jo, tot fent morra. L'olor de la mar picada, com l'olor dels cabells de la meva Ona són olors que ja sempre més aniran junts.