Ja fa molt dies que no escric res i em trobo algun amic que m'ho recorda, però la veritat és que el temps ja no dura el mateix que fa un parell de mesos enrera.
La feina se'm tira al damunt i ni tant sols puc gaudir de les hores que voldria de la meva filleta, més ara que ja comença a fer algunes rialles que em deixen completament enamorat. Alhora se'm desperta l'instint caçador, que fa m'impliqui més en la feina ja que ara més que mai, cal que no falti de res a casa. I si podem fer un raconet, millor.
La responsabilitat comença a pesar a les nostres espatlles. Què farem quan la Núria hagi de tornar a la feina? Guarderia? Cangur unes hores? Algun familiar?
Tot això ens està atabalant una mica.
Avui quan m'he llevat i he obert els ulls, m'he trobat dormint al meu costat a l'Ona amb aquell gust i aquella pau que té quan dorm plàcidament. Això és com una aplanadora que passa per damunt de totes les preocupacions i les deixa tant primes com un paper.
Aquest paper l'has de plegar, lligar-lo a un globus i tallar la corda. Quan el globus és tant petit que quasi no el veus, llavors gires la cara de nou i contemples aquella carona petita i rodona que reposa al teu costat.
Li pegaria un mos de guapa que està!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada