Una onada a contra peu

Ara ja fa uns dies que no escric res i la veritat és que m'està agafant l'Ona a contra peu. Tinc la casa feta una merda i quan semblava que ja començava a arreglar-se alguna coseta, han arrivat els que ens han de posar el marbre nou de la cuina (el vell estava trencat) i ha quedat la casa cap per avall un altre cop.
Farem el que podrem per tenir-ho tot el màxim d'endreçat, però cada vegada tinc més clar que encara que visquéssim dins d'una cova, tot plegat, semblaria un palau una vegada tingués la meva filla en braços. I si us plau, si algú m'ha de venir a visitar aquests dies, faci el favor de no tocar la moral (altrament els c...), que si no li agrada com tenim la casa, no cal que vingui. No obliguem a ningú.
Bé, suposo que se'm comencen a notar una mica els nervis dels últims dies, però és que darrerament estem sota la pressió d'un munt de bones intencions i magnífics consells que acabarien amb la paciència del hippie més passota del puta planeta.

Personalment, s'ajunta amb el munt de feina que teniem endarrerida a la cooperativa. Com que vull agafar-me quinze dies de vacances quan neixi l'Ona, estic provant de deixar el màxim de feina feta perquè no se'ls acomuli als meus germans. És clar, per això, que tampoc puc assegurar que estaré treballant a finals de la setmana que ve. La Núria arriba a terme el dia vint-i-cinc!!!
Això és com estudiar, si no tens la pressió d'un examen imminent no es reacciona.

Al tanto, la iaia Teresa ja s'ha posat al dia d'aquest blog que estic escrivint. Segons m'ha dit la meva mare, diu que li ha agradat molt i que en sé molt d'escriure!. Pels que no sabem escriure bé, sempre ens queda el recurs de fer texts curts i concisos. Quan m'allargo una miqueta, tot s'embolica i acaba sense poder entendre's res.

El que m'agradaria de veritat seria poder escriure, algun dia, les mil i una històries que m'ha explicat la meva avia sobre la seva vida (la "xermana" Francisca, els viatges a Cuba, la caiguda de València al final de la guerra, l'aventura per anar del Port a València...). També m'agradaria arribar a fer un recull dels records que tinc del iaio. Tot i que tinc tant mala memòria, tinc un munt de moments gravats en el meu cervell com si haguessin passat aquest mateix matí. Recordo molt els darrers dies, quan pujava a casa els iaios i passava una estona fent companyia al iaio, sobretot llavors, quan molts ja no volien pujar a veure'l. Refotuts!! Pocs records per ells. Vides planes.