Rèptils entre les ones

Aquests dies he passat l'adreça del bloc a alguna gent que he pensat que li podria agradar. Això tanmateix, m'ha provocat un cert bloqueig, ja que el que eren pensaments íntims s'han convertit en públics. De fet en el fons, quan escrius un bloc a internet, és el que realment vols. En el meu cas volia pregonar-ho als quatre vents, però fins que algú no et comenta alguna cosa, no prens conciència que tot plegat és públic de veritat.
Els hi he passat l'adreça als meus germans, a en Joan, a en Juli i la Lourdes i de retruc a l'Otger, a l'Adri i l'Aurora. Falta molta gent que li vull dir, però tots són gent que m'estimo. La Pilar, el Jon i l'Ainara. En Xavi i en Xevi, l'Erik. Els patagònics de Matarò (eh! Pitu, que això ho faig des de linux). L'incommensurable Marc (que es cuidi una mica d'una vegada!). Sobretot a la gent d'ultramar, la Lara, el Jose i els dos marrecs, i de l'illa gran en Puig i la Maria. La gent del casal, la gent dels casals, la gent que encara no s'ha montat el seu casal. Bé, segur que els propers posts aniré afegint a un munt de gent que m'oblido. Eps! Tanit i companyia també sortiu a la foto.

Aquest post va, però, per tres marrecs més dolents que la tinya, són molt dolents. Quan te'ls mires als ulls t'adones que barrinen algo (que nassos em tenen preparat?). La veritat és que no hi ha fugida possible, se't passaran per la pedra, tan sigui fent de policia assassina, com de pirata o vampir assedegat de sang.
Aquests nanos sempre et demanen més i si poguessin t'espremerien tota l'energia, tenen mil conexions obertes i si li saps trobar una ja els tens al sac. Una vegada li vaig preguntar en Prometeu (un d'aquests marrecs) que si em sabria dir si es diu llangardaix o "llengardaix". Va quedar de pedra, no sabia que dir-me, però desprès d'una llarga discussió filosòfica, varem trobar arguments per a totes dues teories. De fet, tots els llangardaixos tenen una "llenga" que deu ni do (no sé si s'escriu així, però el diccionari que tinc li falten de la pàgina 128 a la 161).
Bé, aquests companys d'aventures són en Prometeu, en Germinal i l'Ítaca, i per ser sincer no són tant dolents, els veritablement perillosos són els seus pares, un capítol a part.

Una abraçada a tots.

Pd: Aquesta nit l'Ona estaba especialment juganera i encara que sigui difícil dins d'una panxa, jo diria de jugava a fet i amagar amb els seus pares.