Una onada congelada en el temps

Fa uns dies li vaig enviar un missatge a un amic on comentavem, o més ben dit, reflexionavem sobre els nostres germans perduts. En Tomàs, el meu germà segon, mai no podrà llegir aquestes linees, ni tant sols podrà coneixer a la meva filla Ona. Tampoc va coneixer a la meva dona, i això comptant que ja farà cap a tretze anys que ho fem tot plegats. Li comentava a aquest company que "sols ens queda la recerca de la memòria intacta i la gran batalla per un futur millor".
Tothom que hagi estat germà petit sap el que és quan un germà més gran t'estova de valent. Tot comença amb un joc del més inocent que va pujant d'intensitat i si tot va tal com marquen els canons, s'acava més calent que una estora.
Un d'aquells moments de memòria precisa va ser una tarda al passadís de casa, estava jugant amb en Tomàs i rebent per tots costats, com bon germà petit. No sé ben bé com va passar, però li vaig clavar un patada a l'entrecuix de tres parells de c... Ell va quedar aixonat a terra renegant i recomenant-me de forma molt convincent que sortís de casa. Jo, com que de petit sempre vaig ser molt prudent, em vaig amagar a casa de la meva tia Neus al pis de dalt de casa.
Em queden tant poques coses d'en Tomàs, algun dibuix, alguns còmics i una buidor ...
M'agradaria tant que pogués coneixer la meva filleta...
Només ens queda la recerca dels moments precisos de memòria intacta. Aquella tarda que va tornar de l'Índia, aquella gavardina verda que portava, o el barret clavat al del Gato Perez, aquella barbeta que es deixava, aquells dies de feina al NH de Madrid, aquella espasa japonesa que no sé d'on va treure, les copes de 103...