Negra nit

La Núria i jo, sempre que podem, anem a banyar a mar la nit de Sant Joan. Tot sovint amb companyia del meu germà gran, en Quicu, la seva dona, l'Alícia, el meu fillol Gerard i uns amics seus.
Després de sopar a la Gavina, havent engolit una bona dosi de coca de Sant Joan i d'haver-t'ho regat tot amb força cola i cava, amb la pudor a polvora cremada anem decidits cap l'aigua.
Ens posem els banyeros i a veure qui és el més valent? S'ha de tenir en compte que a mitjans juny l'aigua no ha tingut temps suficient per escalfar-se i per tant acostuma a estar fresqueta. Cap punt de comparació amb l'aigua de setembre.
Nedar de nit a mar m'impressiona molt, sobretot quan obres els ulls, ja que sembla que et moguis en mig del no-res, ni tan sols pots veure les teves pròpies mans. En poc temps ja ets fora, però amb un altre esperit.
Per qui no ho sàpiga, l'aigua de mar té propietats màgiques la nit de Sant Joan i cal aprofitar l'ocasió.
Quan era petit anava a mar amb els meus germans. Baixaven pel carrer Colon i s'hi anaven afegit els amics del barri. Tant punt deixaven les tovalloles damunt la sorra, arrencaven a corre, es cabussaven entre les ones i nedaven fins no poder més. No hi havia ningú que arribés tant lluny com els meus germans, tant en Quicu, en Tomàs o en Jordi podien guanyar a qualsevol que se'ls poses al davant. Jo, com bon marrec que era, n'estava d'allò més orgullós.
D'alguna cosa havia de servir tenir una mare campiona de natació!!

La Núria es lamenta que la mare ja s'hagi jubilat, sempre m'havia dit que li agradaria que l'avia hagués ensenyat als nostres fills a nedar. Jo li dic que si li donem un cop de ma, de ben segur que encara ho farà i ens sortiran uns marrecs que lliscaran sobre les ones.