Una tarda apagada, sense esma per res. Aquests dies la feina no em motiva gens i se'm fa molt pesat haver de sortir amb la moto o el cotxe a fer la ruta. De fet, és així com acostumen a ser els finals de temporada. Després de cinc o sis mesos sense poder fer cap dia de festa, ja no tinc ni la meitat de feina, però se'm fa el doble de dura que en ple estiu.
A ple estiu hi ha tanta feina que no tens temps de pensar en tu mateix, és llavors, quan s'acosta l'octubre mandrós, que et deixa aquelles horetes mortes i el cervell comença a rutllar tal com una cascada d'idees. És llavors també quan et comences a amoïnar per totes aquelles coses que vaig deixar aparcades a mitjans d'abril.
Ara, de cop i volta, em dono compte que la Núria ja no té aquella panxona incipient de principi d'estiu, sinó que la panxa ja s'ha fet prou grossa com per començar a pensar en els mil detallets que li haurem de tenir preparats per la nostra petita Ona.
Tanmateix, tot i que en certs moments la situació sembla que et vulgui superar, arriba el moment en que m'imagino a mi mateix agafant a la meva filleta en braços. En aquest instant em sento un gegant que tot ho pot, que puc atravessar mars i muntanyes sense esforç.¨
És llavors també quan aprofito per treure'm la mandra de sobre i em poso mans a la feina de bell nou.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada