Aquest dimecres passat el cel de Salt tenia un color especial. #blogg

via Instagram http://instagram.com/p/floV61pPf7/

Per fi

El meu xiquet és l'amo
del corral i del carrer,
de la figuera i de la parra,
de la flor del taronger.


O com diria en Sisa

Homes i dones i nens del cap dret,
correu, correu, que el temps pot no ser etern.
Per entre núvols i molins de vent,
s'obren les portes per aquest marrec.

Roc benvingut al Cabaret Galàctic

Com les ones quan mullen les roques

Fa un parell de setmanes ens ho varen dir:
"Voleu saber el sexe?"
"Sí, es agradaria"
"Bé, es veu molt clar, és un nen"
...
Sempre em sabut com li diríem si mai teníem un nen. El nom de l'Ona va ser com una revelació.
Però el nom d'ell es com si sempre l'haguéssim sabut, com si el portéssim dins.
Ell es dirà Roc.

Cada dia una nova sorpresa

Fa un parell de dies vam veure amb l'ordenador un capítol d'un serial (una comedieta) on un ós entrava a casa d'una noia i es menjava tot el que trobava. La noia escagarrinada truca l'ex, que la salva amb l'ajut d'una municipala, un megàfon i un cubell ple de peix. Una situació còmica que va deixar a l'Ona impressionada.
Ella deu tenir uns desena d'ossos per la casa i és un dels primers animals dels quals va aprendre el nom. Primer va ser un petit osset de peluix marró, després en va arribar un de color rosa amb un cor dibuixat al pit, més tard uns petits de plàstic que eren la mama ós i el fillet, a més d'un ós panda de plàstic, finalment va arribar el fillet d'aquest últim i el seu preferit, ós panda de peluix.
A més a més, en el zoo en va veure un quants. Clar que avorrits i endormiscats.
Però aquest dia va quedar plantada sobre l'estora sense moure un pèl i passada l'escena va agafar-se al braç del sofà i mirant-nos a tots dos seriosament ens va dir "l'offo vo muhagà a noia" tot aixecant l'índex en actitud d'advertència. La conversa va durar una estona tot plegat per decidir si l'"offo" era dolent o simplement "pillo". Els pares varem reconduir la discussió cap a que era un "osso" molt pillo, de fet quina culpa tenia la pobra bèstia que l'haguessin ficat dins la casa de la desconsolada i atabalada noia.
Ahir, però, a l'Ona li va semblar que el tema de l'"offo" no estava resolt del tot i plantada al cap del sofà ens deixa anar: "i fi offo mohega mi?!?"
jo després que insisteixi, desxifro i li responc que cap ós la mossegarà, però ella i torna una i una altra vegada i jo li vaig dient el que li diríem al refotut ós:
"No siguis pillo, ós!"
"Marxa!"
"Fora de casa, ós pillo!"
Però la qüestió és que ella no ho veu clar i acaba posant-se a plorar.
Nosaltres l'agafem en braços i la tranquil·litzem tot dient-li que de ben segur que no es trobaria cap ós i si mai en trobés cap el més probable és que el pobre ós arranqués a córrer, per acabar dient que els pares ja vigilaríem que mai cap ós la mossegui.
Suposo que era això el que volia sentir, que els seus pares la protegirien.
Va ser llavors quan les pors em varen envair a mi. Seré capaç de salvar-la de tots els ossos que es trobarà al llarg de la vida.
Bé, suposo que només puc aspirar a que aprengui a reconèixer els ossos i demés besties a temps i les sàpiga decantar del seu camí.

Quant de temps!!

Hola companys, fa molt de temps que no em passava per aquí, la veritat és que quasi no tinc temps, però he pensat que us podríem felicitar l'any nou.



i de passada potser m'animo i torno a escriure per aquí. L'Ona farà dos anyets el proper dia 25 i la veritat és que han passat moltes coses des de l'última vegada que vaig passar per l'entre les ones. A més la Núria s'ha passat el darrer any i escaig demanant-me que hi torni ha escriure o que el clogui com cal. Bé companya, una mica també per tu, tonem a obrir la paradeta.

Fer de mare, que dur!!

Ara fa tres setmanes que la Núria a tornat a treballar i jo estic mirant de combinar-m'ho per tal de quedar-me amb l'Ona per les tardes mentre la mare és a la feina.
És impossible fer-se càrrec de la feinada que comporta tenir cura dels fills, de fet és molt més comode marxar a la feina i tornar al vespre quan tot està solucionat.
La veritat és que jo no aconsegueixo solucionar gaires coses, però tampoc porto l'estressada de la primera setmana sense la Núria (que continua fent la major part de la tasca feixuga al matí).
Avui es la primera estona en molts de dies que he aconseguit sentar-me a escriure algo a l'ordinador.

Al tanto! no tot és passar-ho atabalat i a corre-cuites, també estic aprenent a estar amb la meva filleta, a fer-la riure, a calmar-la, fer-la dormir, canviar-la (tant de roba, com de bolquers), sortir a passejar, donar-li la llet de la mare, a xerrar amb ella, banyar-la i un miler de coses que em pensava que funcionaven soles. Però per sobre de tot, el que més faig és observar-la, mirar amb ulls embadalits com va creixent, va aprenent i com cada dia et sorprèn amb una cosa nova.

Ja fa una mica, el meu pare em va dir que ara li sabia molt de greu no haver pogut fer de pare amb mi i els altres tres meus germans, que mai havia pogut estar per nosaltres, ni agafar-nos, ni pasar una tarda sencera dedicada als seus fills. Que sols hi havia feina i la preocupació per portar el plat a taula. Dintre meu em vaig quedar parat amb les seves reflexions, poder tots hi hauriem de reflexionar una mica. Quan no ens n'adonem haurà passat el tren i sols veurem el fum llunyà.

La primera que va nedar entre ones

La meva mare va ser una gran campiona de natació , de fet va rebre un parell de vegades el premi a la millor esportista de Mataró. La meitat de la gent de Calella ha après a nedar amb ella. Va tenir quatre fills més aviat del que ella hauria volgut i els va tirar endavant junt amb el meu pare amb molta feina i moltes penúries. Va perdre el fill que més li va costar d'encarrilar, molt més aviat del que cap mare o pare voldria. La salut no la respectat mai gaire, però sempre ha tirat endavant.
Quan discutim o ens emprenyem amb ella i li diem alguna cosa fora de tò fa veure que no ho pesca o que no ho ha sentit bé. I tant que ho entén, i tant que ho ha sentit. Només li has de mirar els ulls poc després per adonar-te que li has fet mal, que li has deixat un altra marca a l'anima. I la veritat és que no sé quantes marques més podrà aguantar per els caracters irreverents, desconsiderats i egoistes dels seus fills.
Quina va ser la última vegada que li vareu dir a la vostra mare que l'estimaveu, tot mirat-la als ulls i l'havieu besat? Sense cap raó aparent, perquè ho necessitaves... perquè ho necessitava. Quan fa que no heu passat el vostre braç per damunt de la seva espatlla? No trobeu que ho hem fet massa poc?

Avui han ingressat la meva mare a "Can Ruti".
Té cancer de mama...
L'operen demà a les nou del matí....

(silenci...)