Entre les ones

Per fi

2008-08-24T21:41:00.003+02:00

El meu xiquet és l'amo
del corral i del carrer,
de la figuera i de la parra,
de la flor del taronger.

O com diria en Sisa

Homes i dones i nens del cap dret,
correu, correu, que el temps pot no ser etern.
Per entre núvols i molins de vent,
s'obren les portes per aquest marrec.

Roc benvingut al Cabaret Galàctic

Com les ones quan mullen les roques

2008-04-16T02:12:00.002+02:00

Fa un parell de setmanes ens ho varen dir:
"Voleu saber el sexe?"
"Sí, es agradaria"
"Bé, es veu molt clar, és un nen"
...
Sempre em sabut com li diríem si mai teníem un nen. El nom de l'Ona va ser com una revelació.
Però el nom d'ell es com si sempre l'haguéssim sabut, com si el portéssim dins.
Ell es dirà Roc.

Cada dia una nova sorpresa

2008-03-19T07:17:00.002+01:00

Fa un parell de dies vam veure amb l'ordenador un capítol d'un serial (una comedieta) on un ós entrava a casa d'una noia i es menjava tot el que trobava. La noia escagarrinada truca l'ex, que la salva amb l'ajut d'una municipala, un megàfon i un cubell ple de peix. Una situació còmica que va deixar a l'Ona impressionada.
Ella deu tenir uns desena d'ossos per la casa i és un dels primers animals dels quals va aprendre el nom. Primer va ser un petit osset de peluix marró, després en va arribar un de color rosa amb un cor dibuixat al pit, més tard uns petits de plàstic que eren la mama ós i el fillet, a més d'un ós panda de plàstic, finalment va arribar el fillet d'aquest últim i el seu preferit, ós panda de peluix.
A més a més, en el zoo en va veure un quants. Clar que avorrits i endormiscats.
Però aquest dia va quedar plantada sobre l'estora sense moure un pèl i passada l'escena va agafar-se al braç del sofà i mirant-nos a tots dos seriosament ens va dir "l'offo vo muhagà a noia" tot aixecant l'índex en actitud d'advertència. La conversa va durar una estona tot plegat per decidir si l'"offo" era dolent o simplement "pillo". Els pares varem reconduir la discussió cap a que era un "osso" molt pillo, de fet quina culpa tenia la pobra bèstia que l'haguessin ficat dins la casa de la desconsolada i atabalada noia.
Ahir, però, a l'Ona li va semblar que el tema de l'"offo" no estava resolt del tot i plantada al cap del sofà ens deixa anar: "i fi offo mohega mi?!?"
jo després que insisteixi, desxifro i li responc que cap ós la mossegarà, però ella i torna una i una altra vegada i jo li vaig dient el que li diríem al refotut ós:
"No siguis pillo, ós!"
"Marxa!"
"Fora de casa, ós pillo!"
Però la qüestió és que ella no ho veu clar i acaba posant-se a plorar.
Nosaltres l'agafem en braços i la tranquil·litzem tot dient-li que de ben segur que no es trobaria cap ós i si mai en trobés cap el més probable és que el pobre ós arranqués a córrer, per acabar dient que els pares ja vigilaríem que mai cap ós la mossegui.
Suposo que era això el que volia sentir, que els seus pares la protegirien.
Va ser llavors quan les pors em varen envair a mi. Seré capaç de salvar-la de tots els ossos que es trobarà al llarg de la vida.
Bé, suposo que només puc aspirar a que aprengui a reconèixer els ossos i demés besties a temps i les sàpiga decantar del seu camí.

Quant de temps!!

2008-01-10T01:10:00.000+01:00

Hola companys, fa molt de temps que no em passava per aquí, la veritat és que quasi no tinc temps, però he pensat que us podríem felicitar l'any nou.

i de passada potser m'animo i torno a escriure per aquí. L'Ona farà dos anyets el proper dia 25 i la veritat és que han passat moltes coses des de l'última vegada que vaig passar per l'entre les ones. A més la Núria s'ha passat el darrer any i escaig demanant-me que hi torni ha escriure o que el clogui com cal. Bé companya, una mica també per tu, tonem a obrir la paradeta.

Fer de mare, que dur!!

2006-06-10T20:08:00.000+02:00

Ara fa tres setmanes que la Núria a tornat a treballar i jo estic mirant de combinar-m'ho per tal de quedar-me amb l'Ona per les tardes mentre la mare és a la feina.
És impossible fer-se càrrec de la feinada que comporta tenir cura dels fills, de fet és molt més comode marxar a la feina i tornar al vespre quan tot està solucionat.
La veritat és que jo no aconsegueixo solucionar gaires coses, però tampoc porto l'estressada de la primera setmana sense la Núria (que continua fent la major part de la tasca feixuga al matí).
Avui es la primera estona en molts de dies que he aconseguit sentar-me a escriure algo a l'ordinador.

Al tanto! no tot és passar-ho atabalat i a corre-cuites, també estic aprenent a estar amb la meva filleta, a fer-la riure, a calmar-la, fer-la dormir, canviar-la (tant de roba, com de bolquers), sortir a passejar, donar-li la llet de la mare, a xerrar amb ella, banyar-la i un miler de coses que em pensava que funcionaven soles. Però per sobre de tot, el que més faig és observar-la, mirar amb ulls embadalits com va creixent, va aprenent i com cada dia et sorprèn amb una cosa nova.

Ja fa una mica, el meu pare em va dir que ara li sabia molt de greu no haver pogut fer de pare amb mi i els altres tres meus germans, que mai havia pogut estar per nosaltres, ni agafar-nos, ni pasar una tarda sencera dedicada als seus fills. Que sols hi havia feina i la preocupació per portar el plat a taula. Dintre meu em vaig quedar parat amb les seves reflexions, poder tots hi hauriem de reflexionar una mica. Quan no ens n'adonem haurà passat el tren i sols veurem el fum llunyà.

La primera que va nedar entre ones

2006-04-26T23:02:00.000+02:00

La meva mare va ser una gran campiona de natació , de fet va rebre un parell de vegades el premi a la millor esportista de Mataró. La meitat de la gent de Calella ha après a nedar amb ella. Va tenir quatre fills més aviat del que ella hauria volgut i els va tirar endavant junt amb el meu pare amb molta feina i moltes penúries. Va perdre el fill que més li va costar d'encarrilar, molt més aviat del que cap mare o pare voldria. La salut no la respectat mai gaire, però sempre ha tirat endavant.
Quan discutim o ens emprenyem amb ella i li diem alguna cosa fora de tò fa veure que no ho pesca o que no ho ha sentit bé. I tant que ho entén, i tant que ho ha sentit. Només li has de mirar els ulls poc després per adonar-te que li has fet mal, que li has deixat un altra marca a l'anima. I la veritat és que no sé quantes marques més podrà aguantar per els caracters irreverents, desconsiderats i egoistes dels seus fills.
Quina va ser la última vegada que li vareu dir a la vostra mare que l'estimaveu, tot mirat-la als ulls i l'havieu besat? Sense cap raó aparent, perquè ho necessitaves... perquè ho necessitava. Quan fa que no heu passat el vostre braç per damunt de la seva espatlla? No trobeu que ho hem fet massa poc?

Avui han ingressat la meva mare a "Can Ruti".
Té cancer de mama...
L'operen demà a les nou del matí....

(silenci...)

Ones passades

2006-04-13T00:43:00.000+02:00

"I ens ho varen dir ja fa molts anys,
temps enrera.
Tant mateix, nosaltres continuavem
picaven amb obstinació aquell mur de formigó,
però la closca es pelava
i les ferides ja ni sagnaven.

I ens ho varen dir ja fa molts anys,
la Matria, temps enrera.
Tant mateix nosaltre continuavem
corriem per les nits negres de perversió,
tots amb un manual escrit
que ens donava la pauta
que ens donava la l'amagatall perfecte
que no ens donava mai pausa.

I ens ho varen dir ja fa molts anys,
la Matria, temps enrera.
Que no ens cal pas pauta
ni pausa
que el manual no el varem escriure nosaltres
que l'amagatall no ens cal
que les nits són negres
que el formigó es desfarà sol
que està podrit.

I ens ho deien les Matries,
que no ens calen més pàtries.
que el nou llenguatge no comprèn de velles falques
que una antiga paraula de bellnou retrovada
farà caure la casa
i que sols un poeta podrà trobar-la.

I a qui voleu escoltar, eh?"

Aquest món està massa cardat per deixar-lo tal qual a l'Ona, ens cal aquest llenguatge nou que trenqui les traves i doni noves eines, doncs les velles ja no valen. L'opressió cultural que patim només la podem trencar nosaltres des de dins mateix, que el reconeixement universal sols el tindrem quan ens reconeguem a nosaltres mateixos. Que l'arrel és molt antiga i ens cal recordar les paraules. Que potser dins la "paella de caragols" del iaio hauriem trobat la clau de volta de tot plegat, però mai en va cuinar cap per al seu net. Potser ell tenia la paraula llibertària, però no el vaig saber escoltar... o potser haig de buscarla entre les neurones cansades.

Anem a fer morra!!

2006-04-08T23:44:00.000+02:00

Ja fa temps, quan era petitet, em passava l'estiu sencer a la platja de Pekin amb els meus germans i tota la seva colla. Obviament, no tot l'estiu feia bó i per tant hi havia dies que feia molt de vent o plovia. El temps havia d'estar molt espatllat perquè no baixéssim cap a "marc". Per aquelles èpoques no existien els socorristes, ni les banderes vermelles, ni hi havia municipals dient a la gent que feia massa temporal per poder-se banyar. És més, a més mala mar, més l'animal feiem. Per acabar-ho d'arreglar, quan s'acostava l'hora d'anar a dinar arribava el meu pare que amb un aire d'heroi grec s'encaminava cap a les onades gegantines i es tirava de cap a l'onada més grossa que se li posava al davant. Després, ja des de dins de l'aigua, esperava les següents i nedant s'encabritava damunt la cresta de l'ona i sortia disparat com una taula de surf fins a pet d'ones, tot arrossegant-se per la sorra. D'això en deiem fer morra.
Tots el nanos del barri ens tornavem bojos ficant-nos a l'aigua, desafiant les més terribles onades, posant-nos un al costat de l'altre i cridant quan s'acostava l'onada: "Moorrraaaa! Moorraaaa!"
Més d'un havia tornat a casa amb una reblincada a l'esquena o a un genoll, o havent begut un bona racció d'aigua salada. Recordo l'estiu com unes llargues esperes d'aburrit bon temps i d'uns pocs dies de diversió i adrenalina pura. Pocs dies de fort vent i mar de fons, però molt intensos.
Quan finalment sorties de l'aigua, t'embolicaves amb la tovallola fins a sobre el nas i esbufegaves amb la vista perduda en la mar d'ones.

Ja m'he trobat unes quantes persones que m'han avisat que si no vigilo la meva petita Ona es mal viciarà i sempre em demanarà braços, que no l'haig d'agafar tant encara que plori.
Si voleu que us dongui un consell, bé, no soc ningú per donar consells jo, però jo crec profundament que abraçar a la meva filla és una necessitat física i psicològica tant d'ella com meva. Quan torno de la feina, el primer que faig és buscar-la per prendre-la en braços i olorar profundament el seu caparró i llavors, com quan tenia deu o dotze anys, esdevinc un sol esperit, l'onada i jo, tot fent morra. L'olor de la mar picada, com l'olor dels cabells de la meva Ona són olors que ja sempre més aniran junts.

Quan les ones et et passen per sobre el cap...

2006-04-03T13:11:00.000+02:00

Ja fa molt dies que no escric res i em trobo algun amic que m'ho recorda, però la veritat és que el temps ja no dura el mateix que fa un parell de mesos enrera.
La feina se'm tira al damunt i ni tant sols puc gaudir de les hores que voldria de la meva filleta, més ara que ja comença a fer algunes rialles que em deixen completament enamorat. Alhora se'm desperta l'instint caçador, que fa m'impliqui més en la feina ja que ara més que mai, cal que no falti de res a casa. I si podem fer un raconet, millor.
La responsabilitat comença a pesar a les nostres espatlles. Què farem quan la Núria hagi de tornar a la feina? Guarderia? Cangur unes hores? Algun familiar?
Tot això ens està atabalant una mica.

Avui quan m'he llevat i he obert els ulls, m'he trobat dormint al meu costat a l'Ona amb aquell gust i aquella pau que té quan dorm plàcidament. Això és com una aplanadora que passa per damunt de totes les preocupacions i les deixa tant primes com un paper.
Aquest paper l'has de plegar, lligar-lo a un globus i tallar la corda. Quan el globus és tant petit que quasi no el veus, llavors gires la cara de nou i contemples aquella carona petita i rodona que reposa al teu costat.
Li pegaria un mos de guapa que està!!

Fent cas de les peticions d'arreu del món...

2006-02-23T23:34:00.000+01:00

He us aquí la nostra baldufa en remull!

Petites notes preses el gran dia

2006-02-23T23:15:00.000+01:00

"L'aventura de l'hospital us l'hauré d'explicar un altre dia. Aquí us explicaré el que vaig fer després de deixar a la Núria i l'Ona a l'habitació de la maternitat, una vegada ens haviem desfogat de plors i abraçades.
Tot just vaig sortir al carrer, vaig trucar als meus germans, després en Juli i la Lourdes, a l'Imma que tant haviem putejat la nit abans i finalment a en Xevi de Mataró que em va trucar al mòbil als cinc minuts d'haver nascut l'Ona, tot guiant-se per un presentiment.
Després de les trucades, hem vaig dirigir al primer lloc amb una mica de cara i ulls per poder dinar. Vaig demanar una amanida verda, un plat de sopa de ceba gratinat i una cervesa Murphy's. Quan vaig acabar de dinar, vaig entranr en una barberia que havia vist pel camí per tal que m'afeitessin com cal, i així poder corre a menjar-me a petons a les dues dones de la meva vida"

En Casasses entre les ones.

2006-02-22T20:25:00.000+01:00

"érem a la vela per entre les tecles de la natura quan
érem per la taula sobre les òrfenes que ens oferiren
érem garfibles i doblegables pels encenedors del suro de cap
érem capaços de veure en tot les pinces
érem la força que fa que hi hagi una força
érem la forca dels ultimàtums de la matèria
érem els mossos a cal mecànic i reparàrem santa clotilde
érem una tonada que no se sap com deu ser i així segur que no
érem responsables de fer això perquè no es fa
érem a tot arreu
érem un fonament nou possible a cara o creu
érem velocitats incontastrables encada batec
érem la folla improvisació i sa partitura exacta quan encara no s'havien vist
éram viscuts per altres que després se'n cansaven
érem atacats per vidents que no passaven el mur de les abelles
érem d'un amb un i àdhuc de dos en dos arribats a aigües mortes i tornar
érem d'una sola manera sense dimonis ni mula guita ni llagues estranyes
érem quelcom que hom no recomana ni ho vam recomanar
érem els discutidors de l'ametlla amarganta a cada plaça
érem encarregats d'escombrar i ho vam haver de fer amb els dits
érem vora el pou sec mirant un nen al fons mentjant-se el pa amb tomàquet
érem pastura de tots els mites i rebrotàvem
érem defensats per dones pobres de llengua menystinguda
érem al darrer moment salvats per elles i sobrevivíem
érem dels que no ens havíem quedat al cementiri a veure què
érem els que trobàvem recanvis a qualsevol mena de món real
érem les mongetes tendres per al marquès i el marquès per a les mongetes
érem a estudi estudiant persianes estudiant columnes
érem a veure si el pa serà de franc ja o què
érem a peu per sobre els terrats i a vegades molt més amunt
érem de preguntar-ho directament
érem l'abecé l'últim autobús
érem i no érem i palpàvem misèria i riquesa i la finor del tramussos
érem, en un camí de vora mar des d'on es veia que arribaves amb les mans buides
i amb una branca de fonoll als llavis
i amb tots els llums de l'univers encesos
i amb fressa d'animals entre les mates
i amb les ones esbotzant-se acompanyant-te
i amb els passos descalços mesurats entre una trencadissa de vidres
i amb aire d'estar sempre a prop del riure a prop del plor
i amb una quantitat d'encràrrecs infantils embolicats pel cos
i amb l'esgarrifor de ser la gota que fa vessar tots els gots
i amb tot i això no et vam dir res, què vols? "

I mentre nosaltres érem tot això i més
i embolicàvem troques a tort i dret
i solucionàvem el que algú ja va solucionar
i capgiràvem el que ja funcionava
i se'ns desmontava tot entre les mans
però tant mateix tot era millor
i mentre nosaltres érem
... va arrivar l'Ona
i ella no era, ella serà
la que amb els passos descalços mesurats entre una trencadissa de vidres
farà i desfarà troques que d'altres no vam saber mai descapdellar

Pd: la poesia és de l'Enric Casasses que es diu Terminal Bé

El dia abans

2006-02-19T01:21:00.000+01:00

"La Núria s'ha despertat cap a les tres de la matinada i a començat a tenir dolors. S'ha passat la resta de la nit en vetlla.
De bon matí em trrucat a l'Imma, una de les noies que ens han fet el curs de preparació al part i no ha trigat gaire a arribar a casa. La setmana passada li varem demanar si ens donaria un cop de ma quan arribés l'hora.
Tant punt ha arribat, jo he anat a comprar unes herbes que m'ha encarregat i he aprofitat per omplir al dipòsit de benzina. El dia que més necessito el cotxe i vaig en reserva!!
En aquests moments la Núria es concentra en la seva feina i jo, basicament, em concentro en no fer gaire nosa.
De fet, estic preparant el dinar, però no crec que la Núria en tasti gens ni mica. El que és jo, tinc una gana que em moro i suposo que deu ser l'ansietat que porto a sobre, sumant-li que no he fet un mos des de la tarda del dia abans i ara ja són quarts de dues.
Com ja us habia dit altres vegades, sempre he sabut que la Núria tindria un embràs perfecte, però en aquests moments qualsevol idea de com podia anar està sent superada positivament.
...
Ara ja són les tres de la tarda i la Núria està prenent un bany amb aigua ben calenta i uns olis que fan molta bona olor. De bon matí ja em fet una banyada i li an baixat una mica els dolors de les contraccions, espero que ara també l'ajudi una miqueta a relaxar-se. Tantmateix, ho està portant molt bé, i no ho dic jo sol, l'Imma també creu que ho està fent molt bé.
...
Aquesta matinada passada hem parlat molt amb l'ona. Per damunt de tot li deiem que no habia de patir, ni tenir por, ja que aquí a fora l'estavem esperant tant el pare com la mare. Que no tingués pressa, però per damunt de tot que no tingués por ja que per primera vegada ens trobariem tots tres...
...
Ara mateix ja tinc preparades les tres bosses i el cotxe per sortir pitant."

Això ho vaig escriure mentre esperavem a casa, després, ja de camí cap a la Maternitat a Barcelona, no vaig poder escriiure res més fins unes hores després del naixement de la nostra filla Ona. Varem entrar a les sis de la tarda a l'hospital i fins a dos quarts menys sis de dues no ens varem poder abraçar tots tres, plorant desconsoladament, d'alegria , d'angoixa, de desesperança vençuda, de vida, tots tres, ara ja per sempre.
Us estimaré sempre...

Les nostres disculpes

2006-02-09T17:11:00.000+01:00

Bé, suposo que ja sabreu la la nostra filla Ona va neixer el passat dia 25 de gener de 2006 a la maternitat de Barcelona.
He tingut problemes amb l'ordinador i no he pogut anar actualitzant el blog, però sí que he anat guardant algunes notes d'aquests dies, per mi, tant brutalment emocionants.
Mica en mica aniré penjant aquestes notes perquè pogueu compartir, en la mesura del possible, alguns dels pensaments que em varen voltar pel cap aquests dies.

Demano disculpes a qui s'hagi estat esperant per saber el final d'aquesta història, però entendreu que ara mateix les prioritats han variat una "miqueta".

Pd: Eh Pitu! El linux ha anat bé fins que s'ha "esconyat" la configuració de l'ADSL, o sigui que em veig migrant altre cop cap a cal Gates.

Una onada a contra peu

2006-01-20T17:35:00.000+01:00

Ara ja fa uns dies que no escric res i la veritat és que m'està agafant l'Ona a contra peu. Tinc la casa feta una merda i quan semblava que ja començava a arreglar-se alguna coseta, han arrivat els que ens han de posar el marbre nou de la cuina (el vell estava trencat) i ha quedat la casa cap per avall un altre cop.
Farem el que podrem per tenir-ho tot el màxim d'endreçat, però cada vegada tinc més clar que encara que visquéssim dins d'una cova, tot plegat, semblaria un palau una vegada tingués la meva filla en braços. I si us plau, si algú m'ha de venir a visitar aquests dies, faci el favor de no tocar la moral (altrament els c...), que si no li agrada com tenim la casa, no cal que vingui. No obliguem a ningú.
Bé, suposo que se'm comencen a notar una mica els nervis dels últims dies, però és que darrerament estem sota la pressió d'un munt de bones intencions i magnífics consells que acabarien amb la paciència del hippie més passota del puta planeta.

Personalment, s'ajunta amb el munt de feina que teniem endarrerida a la cooperativa. Com que vull agafar-me quinze dies de vacances quan neixi l'Ona, estic provant de deixar el màxim de feina feta perquè no se'ls acomuli als meus germans. És clar, per això, que tampoc puc assegurar que estaré treballant a finals de la setmana que ve. La Núria arriba a terme el dia vint-i-cinc!!!
Això és com estudiar, si no tens la pressió d'un examen imminent no es reacciona.

Al tanto, la iaia Teresa ja s'ha posat al dia d'aquest blog que estic escrivint. Segons m'ha dit la meva mare, diu que li ha agradat molt i que en sé molt d'escriure!. Pels que no sabem escriure bé, sempre ens queda el recurs de fer texts curts i concisos. Quan m'allargo una miqueta, tot s'embolica i acaba sense poder entendre's res.

El que m'agradaria de veritat seria poder escriure, algun dia, les mil i una històries que m'ha explicat la meva avia sobre la seva vida (la "xermana" Francisca, els viatges a Cuba, la caiguda de València al final de la guerra, l'aventura per anar del Port a València...). També m'agradaria arribar a fer un recull dels records que tinc del iaio. Tot i que tinc tant mala memòria, tinc un munt de moments gravats en el meu cervell com si haguessin passat aquest mateix matí. Recordo molt els darrers dies, quan pujava a casa els iaios i passava una estona fent companyia al iaio, sobretot llavors, quan molts ja no volien pujar a veure'l. Refotuts!! Pocs records per ells. Vides planes.

Una onada de records

2006-01-14T21:39:00.000+01:00

Aquests dies hem estat treien, o més ben dit, desmontat l'habitació que teniem d'estudi. La veritat és que ha estat una mica dur per mi, ja que he hagut de ficar en dotze caixes un munt de records que ni sabia que encara estaven guardats en els racons més profunds de calaixos, armaris i estanteries.
Per acabar de complicar-ho, ara mateix tot el que fem ja és a contrarrellotge. Falta tan poc!!
Sigui com sigui, segur que ens agafarà amb els pixats al ventre.
La que sí que sortirà entrenada i preparada serà l'Ona. Cada dia fa unes caminades impresionants dins la panxa de la seva marona, la pobra Núria té els seus peuets marcats per tot el ventre.

Avui cal una menció especial per l'Otger, un que de ben segur serà un bon amiguet de l'Ona. Felicitats per la Lourdes i en Juli per aquesta perla que han portat al món. Res companys, ara sí que ens tocarà canviar aquest país d'una vegada per tal de deixar-los alguna cosa millor.

Un gat entre les ones

2006-01-08T01:27:00.000+01:00

Ara la Núria ja comença a estar cansada, els peus se li inflen molt, cap al vespre. A mi, hi ha moments que em fa patir una mica, ja que ella tot sovint vol portar el ritme que portava fa uns mesos. Bé, suposo que són coses de la recta final, però la veritat és que jo no estic donant tot el que hauria de donar. M'agradaria portar-la tot el dia en braços i posar-li catifa a tot arreu on posés un peu, la veritat és que voldria poder carregar una part de la gran tasca que està duent a terme. Hi ha nits que les passaria en vetlla per mirar que no li faltés de res. Potser és per això que moltes nits que m'allargo amb l'ordinador, faig una pausa, m'aixeco, obro la porta del nostre dormitori i em quedo una estona mirant com descansa, dorm, respira, es mou...

Acabem de passar les últimes festes del nadal. A casa sempre hem celebrat molt el dia de reis, el meu avi es deia Melchor i aprofitavem el dia del seu sant per reunir a tota la família. Podiem arribar a la cincuantena. Despès de la seva mort, aquesta tradició familiar es va perdre molt depressa. Ara, però, ens reunim els meus pares i els meus germans amb les seves famílies de manera més modesta però amb un aire de religiositat solemne com els d'abans.

Sabeu el que és un gat vell? Suposo que la definició més encertada seria la d'un gat de més de deu anys, però jo em referia quan es diu d'una persona.
El diccionari diu que és una persona de molta experiència, que sap molts de trucs i que difícilment se'l pot enganyar. Però la veritat és que si veiéssiu el meu pare quan es lleva a Cal Manso, amb la fredor de la nit, encara ben negre, s'asseu vora la llar de foc, el refa amb quatre bufades i a la claror de les primeres flames encen el primer cigarret del dia, ...llavors sabríeu, us adonaríeu que és realment un gat vell. Si no tens els anys gravats a la pell és impossible arribar a ser un gat vell i mon pare la té molt i molt marcada...

Xin xin

2006-01-01T02:58:00.000+01:00

Bon any nou a tothom!!
Però sobretots per l'Ona, per ser el primer d'un munt que li seguiran.
Un petó filla meva...

Una abraçada pels que avui treballen al Cul d'any!
Gent com vosaltres fa que portar una filla al món sigui més fàcil.

Les darreres ones del 2005

2005-12-31T01:01:00.000+01:00

Demà s'acaba l'any 2005. Després començarà un any nou, per mi molt més que un simple any nou més. La veritat és que em dona la impressió que tot comença de nou.
Fins ahir, tenia la sensació que sempre podia tornar enrere, que si em plaïa podia tornar a actuar com si tingués divuit anys un altre cop. Ara tot a canviat i hi ha una personeta que dona cops a la panxa de la seva marona demanant per sortir, i de fet, aquesta personeta només es valdrà de la Núria i jo mateix per tirar endavant.
Bàsicament, ja no puc anar fent el capullo quan em plagui, ja que tot el que faci d'aquí al futur repercutirà en la meva petita nineta.
Últimament s'ha establit una certa comunicació entre l'Ona i jo. Quan estic en el sofà amb la Núria, li poso la ma en algun lloc de la panxa rodona que té, tot seguit li dic “Vinga princeseta, digues-li alguna coseta al pare” i no passa gaire temps fins que l'Ona dona un parell de cops o alguna puntada on tinc la mà posada. A vegades es fa pregar una miqueta, però si tinc paciència acaba responent.
Ara mateix, només tinc al cap el moment en que la tindré en braços i se'm fa molt difícil pensar en res més. Tota la resta em sembla superflu.

Avui voldria afegir que ara que falta poc per que comenci una nova vida i comenci un nou any, m'agradaria tenir un petit record per en Beto i en Ficus, dos companys que ja fa temps que ens varen deixar. Tots dos formen part d'una constel·lació de petits fantasmes que m'acompanyen al llarg de la vida i s'apareixen de tant en tant per recordar-me que una vegada també ells varen existir i varem compartir petits moments especials. Una abraçada pels bons moments...

Onada de fred

2005-12-29T00:21:00.000+01:00

Després dels grans tiberis de Nadal i Sant Esteve ens visita una gran onada d'aire fred. A mi em toca posar-me le piles i acabar d'arreglar la casa tal i com li vaig dir a la Núria. De fet, no em va gens malament dedicar-me a fer feines a casa, ja que cada vegada que vaig a treballar (per qui no ho sàpiga, faig manteniment de piscines) acabo amb el fred ficat fins els ossos.
La nit de Nadal ens varem posar les botes de menjar i obviament l'Ona va rebre la seva part corresponent. Haurieu quedat parats de com es va posar, quan nosaltres varem acabar la festa ella tot just començava. Es movia com qui campa per on vol. De cop i volta, un bony a la dreta, de sobte passava a sota el melic, per acabar tot seguit a l'extrem esquerra empenyent amb força.
Hi havia moments que podia notar la força dels seus peuets contra la panxa de la seva marona.

Parlant de panxes, que us sembla aquest art a la panxa?

O art a la planxa?
O a l'ast de la panxa?
O a l'ast o al la planxa?
Bé, tan li fot, és o no una panxa preciosa?
Doncs la mastressa d'aquesta panxa encara ho està més de maca!

Negra nit

2005-12-18T03:16:00.000+01:00

La Núria i jo, sempre que podem, anem a banyar a mar la nit de Sant Joan. Tot sovint amb companyia del meu germà gran, en Quicu, la seva dona, l'Alícia, el meu fillol Gerard i uns amics seus.
Després de sopar a la Gavina, havent engolit una bona dosi de coca de Sant Joan i d'haver-t'ho regat tot amb força cola i cava, amb la pudor a polvora cremada anem decidits cap l'aigua.
Ens posem els banyeros i a veure qui és el més valent? S'ha de tenir en compte que a mitjans juny l'aigua no ha tingut temps suficient per escalfar-se i per tant acostuma a estar fresqueta. Cap punt de comparació amb l'aigua de setembre.
Nedar de nit a mar m'impressiona molt, sobretot quan obres els ulls, ja que sembla que et moguis en mig del no-res, ni tan sols pots veure les teves pròpies mans. En poc temps ja ets fora, però amb un altre esperit.
Per qui no ho sàpiga, l'aigua de mar té propietats màgiques la nit de Sant Joan i cal aprofitar l'ocasió.
Quan era petit anava a mar amb els meus germans. Baixaven pel carrer Colon i s'hi anaven afegit els amics del barri. Tant punt deixaven les tovalloles damunt la sorra, arrencaven a corre, es cabussaven entre les ones i nedaven fins no poder més. No hi havia ningú que arribés tant lluny com els meus germans, tant en Quicu, en Tomàs o en Jordi podien guanyar a qualsevol que se'ls poses al davant. Jo, com bon marrec que era, n'estava d'allò més orgullós.
D'alguna cosa havia de servir tenir una mare campiona de natació!!

La Núria es lamenta que la mare ja s'hagi jubilat, sempre m'havia dit que li agradaria que l'avia hagués ensenyat als nostres fills a nedar. Jo li dic que si li donem un cop de ma, de ben segur que encara ho farà i ens sortiran uns marrecs que lliscaran sobre les ones.

Una onada congelada en el temps

2005-12-13T01:20:00.000+01:00

Fa uns dies li vaig enviar un missatge a un amic on comentavem, o més ben dit, reflexionavem sobre els nostres germans perduts. En Tomàs, el meu germà segon, mai no podrà llegir aquestes linees, ni tant sols podrà coneixer a la meva filla Ona. Tampoc va coneixer a la meva dona, i això comptant que ja farà cap a tretze anys que ho fem tot plegats. Li comentava a aquest company que "sols ens queda la recerca de la memòria intacta i la gran batalla per un futur millor".
Tothom que hagi estat germà petit sap el que és quan un germà més gran t'estova de valent. Tot comença amb un joc del més inocent que va pujant d'intensitat i si tot va tal com marquen els canons, s'acava més calent que una estora.
Un d'aquells moments de memòria precisa va ser una tarda al passadís de casa, estava jugant amb en Tomàs i rebent per tots costats, com bon germà petit. No sé ben bé com va passar, però li vaig clavar un patada a l'entrecuix de tres parells de c... Ell va quedar aixonat a terra renegant i recomenant-me de forma molt convincent que sortís de casa. Jo, com que de petit sempre vaig ser molt prudent, em vaig amagar a casa de la meva tia Neus al pis de dalt de casa.
Em queden tant poques coses d'en Tomàs, algun dibuix, alguns còmics i una buidor ...
M'agradaria tant que pogués coneixer la meva filleta...
Només ens queda la recerca dels moments precisos de memòria intacta. Aquella tarda que va tornar de l'Índia, aquella gavardina verda que portava, o el barret clavat al del Gato Perez, aquella barbeta que es deixava, aquells dies de feina al NH de Madrid, aquella espasa japonesa que no sé d'on va treure, les copes de 103...

Rèptils entre les ones

2005-12-12T10:46:00.000+01:00

Aquests dies he passat l'adreça del bloc a alguna gent que he pensat que li podria agradar. Això tanmateix, m'ha provocat un cert bloqueig, ja que el que eren pensaments íntims s'han convertit en públics. De fet en el fons, quan escrius un bloc a internet, és el que realment vols. En el meu cas volia pregonar-ho als quatre vents, però fins que algú no et comenta alguna cosa, no prens conciència que tot plegat és públic de veritat.
Els hi he passat l'adreça als meus germans, a en Joan, a en Juli i la Lourdes i de retruc a l'Otger, a l'Adri i l'Aurora. Falta molta gent que li vull dir, però tots són gent que m'estimo. La Pilar, el Jon i l'Ainara. En Xavi i en Xevi, l'Erik. Els patagònics de Matarò (eh! Pitu, que això ho faig des de linux). L'incommensurable Marc (que es cuidi una mica d'una vegada!). Sobretot a la gent d'ultramar, la Lara, el Jose i els dos marrecs, i de l'illa gran en Puig i la Maria. La gent del casal, la gent dels casals, la gent que encara no s'ha montat el seu casal. Bé, segur que els propers posts aniré afegint a un munt de gent que m'oblido. Eps! Tanit i companyia també sortiu a la foto.

Aquest post va, però, per tres marrecs més dolents que la tinya, són molt dolents. Quan te'ls mires als ulls t'adones que barrinen algo (que nassos em tenen preparat?). La veritat és que no hi ha fugida possible, se't passaran per la pedra, tan sigui fent de policia assassina, com de pirata o vampir assedegat de sang.
Aquests nanos sempre et demanen més i si poguessin t'espremerien tota l'energia, tenen mil conexions obertes i si li saps trobar una ja els tens al sac. Una vegada li vaig preguntar en Prometeu (un d'aquests marrecs) que si em sabria dir si es diu llangardaix o "llengardaix". Va quedar de pedra, no sabia que dir-me, però desprès d'una llarga discussió filosòfica, varem trobar arguments per a totes dues teories. De fet, tots els llangardaixos tenen una "llenga" que deu ni do (no sé si s'escriu així, però el diccionari que tinc li falten de la pàgina 128 a la 161).
Bé, aquests companys d'aventures són en Prometeu, en Germinal i l'Ítaca, i per ser sincer no són tant dolents, els veritablement perillosos són els seus pares, un capítol a part.

Una abraçada a tots.

Pd: Aquesta nit l'Ona estaba especialment juganera i encara que sigui difícil dins d'una panxa, jo diria de jugava a fet i amagar amb els seus pares.

Com dibuixar una onada

2005-12-06T00:48:00.000+01:00

Suposo que tothom té quelcom que li toca l'anima, que el commou, que en un moment precís, sense saber perquè, s'ha d'aturar per impregnar-se d'aquell instant màgic.
Personalment, la música pot deixar-me completament fora de joc. Si pogués escoltaria música tot el dia, a qualsevol lloc i sense parar, sobretot perquè molt sovint una cançó conecta amb el moment personal que estic vivint. En un aquests moments pots conectar amb l'estat d'ànim del músic que va fer aquella cançó. No cal que sigui romàntica, ni ensucrada, pot ser fins i tot violenta i dura, el que importa realment és el moment en que tots els pensaments del cap se't borren, quedes un blanc, res importa i només hi ha música.
Això mateix em passa quan fullejo un còmic. Qui no estigui ficat en el tema ha de saber que un còmic te l'acostumes a llegir diverses vegades i amb els anys t'agrada agafar-ne un dels més vells i arraconats que tens, te'l fulleges i el disfrutes com el primer dia.
A vegades, fins i tot dins un còmic dolent, pots trobar un dibuix que t'impressiona tant que voldries plasmar-lo per totes les parets i portes de la casa.
Quin és el sentiment d'aquest nen abraçat al seu tigre de peluix? La veritat no ho se, però és aclaparador, és immens.
M'agradaria poder traspasar l'amor a la música i al dibuix a la filleta, però això ho dirà el temps i sobretot ella.

Foto d'una Ona

2005-12-06T00:15:00.000+01:00

Bé, ja se que no he encuadrat correctament la fotografia, però això ha d'anar poc a poc. Em comprometo a treballar-me millor els gràfics d'aquest bloc. Però per algun lloc havia de començar, no? De ben segur que vosaltres tampoc us haurieu pogut aguantar d'ensenyar una fotografia de la vostra filleta, encara que estigués dins de l'úter de la seva marona.
No se si us heu adonat que el diminutiu català acabat en -ONA té un especial significat per mi. Quan anomeno a una petitOna, o a una princesOna, queda ben clar n'anomeno a una de ben concreta.

Quin temporal més preciós!!

2005-12-03T01:31:00.000+01:00

Una de les costums que tenia i anyoro més és la d'anar a mar durant un temporal d'hivern. A l'estiu quan les ones apreten fort i les banderes roges espanten els banyistes sempre hi ha un munt de "xaves" i curiosos mirant el mar com colpeja la platja.
Quan arriva l'hivern el panorama és completament diferent, ja que a molt poca gent se li acut d'anar a pet d'ones a deixar-se impresionar per la mar en plena excitació. El vent et fa arrivar les espurnes d'aigua salada a la cara i l'olor a mar se't fa més evident que mai. Per abrigat que pugues anar el fred se't va ficant al cos, però la immensitat de les ones t'hipnotitza.
Avui feia un temporal preciós, la veritat és que m'han vingut unes ganes boges de baixar corrents cap a la platja per poder disfrutar d'aquest regal que ens dona la natura.
Un altre regal que he rebut avui ha estat la visió de la tercera ecografia de l'Ona. Diuen que ja fa 2 quilets 300 grams, però el que realment m'ha deixat garrativat ha sigut quan la Núria m'ha recordat que sols falten set setmanes pel gran dia.
Semblava que no havia d'arrivar mai el dia i ara em falta el temps per acabar mil i una feines, aquest niuet no s'acaba de deixar a punt per res del món.
Saveu que m'agrada molt fer ara mateix?
Disfruto agafant robeta que ha d'estrenar la meva nineta i l'oloro tractant d'immaginar-me la seva olor. Que us sembla?

Les onades mai venen soles

2005-11-22T20:04:00.000+01:00

Ja fa molts de dies que no he escrit res. Queda clar que això dels blogs no es fa sol, es a dir que si no ets una miqueta constant et pots plantar amb quatre post que un dia et varen inspirar.
Però la veritat és que ja començo a estar una miqueta enfeinat,la feina s'acomula per tot.
Hem canviat les finestres de casa, ja que a l'hivern el fred, el vent i la pluja entraven per on volien. Després s'ha hagut de pintar tot el pis (sort que els meus sogres s'han presentat voluntaris). Ara ens toca desmontar l'estudi, ja que és allí on ens tocarà anar a dormir i el nostre dormitori ha d'esdevenir l'habitació de l'Ona.
Vuit anys de vida en comú dona per acumular un munt de coses i papers que ni recordaves que existien. Que nassos farem amb tants de records? La veritat però és que una vegada els comences a retrovar et venen al cap les mogudes, els viatges, les aventures, els teatres, les manis, els companys, el que has arribat a aprendre. Tot plegat com una aventura compartida i que ara haurem de compartir encara més.
Per ser sincer amb tothom, hauria d'explicar que la feina que em porta més temps és la que començo una vegada ens anem cap al llit.
La Núria ara no tarda ni mig minut en caure dormida i és llavors quan em giro per posar la meva ma sobre la panxa, ja molt grossa, per anar palpant el més petit moviment de la meva petitOna. Puc estar així molta estona i quan agafo el son no tardo en despertar-me per tornar a buscar aquella patacada que em fa somriure i m'omple de felicitat. No hi ha nit que no em desperti tres o quatre vegades. Ja se sap, les ones no venen mai soles, van sempre una rera l'altre..

El temps entre les ones

2005-11-01T09:51:00.000+01:00

Ja m'ha advertit que el temps lliure o personal se m'acabarà. De fet ja noto com va disminuint i ara mateix ja no tinc les hores mortes que de tant en tant aprofitava per mi. Jo m'ho prenia de broma i em mofava, però ara ja ens urgeix de començar a preparar el niu. De fet ja sols falten un parell de mesos perquè arribi la meva nineta i em de regirar la casa cap per vall per tal de crear un espai nou.
Tot plegat comportarà unes quantes crisis de parella, però bé sabrem perseverar. També ens ajudaran les dues setmanetes de vacances que començo demà mateix.
Ahir feia boira. La boira es un fenomen que m'impressiona molt, ja que te dona un sentiment d'aïllament molt fort. Quan mires el mar pots veure les petites ones fent feina inexorables, la vista les segueix mar enllà vers l'horitzó, però no hi és, ha desaparegut a l'igual que el cel. Si dones la volta amb la vista amb prou feines pots veure els baixos de les primeres montanyes i et dona la sensació d'estar ficat dins una bombolla. Tot i que estiguis acompanyat tens un profund sentiment de buidor.
Però no crec que ho torni a sentir mai més, ja que al final de la tarda em vaig adonar que en tot moment em varen acompanyar el so de les onades, ni el soroll, ni el murmuri, sols el ja més que familiar so de les ones.

Una ona de mar plana

2005-10-10T23:46:00.000+02:00

Pels que no hagin viscut el mar de petits, sense la vigilància d'un adult, li costarà molt entendre com de plàcides i càlides són les ones d'una mar plana. Sobretot en aquelles hores en que la gent usuaria de la platja (en el pitjor dels sentits) ja ens deixava, i tots els marrecs del barri campavem com bonament ens plaïa fins a l'hora de tornar a casa. Mai marxavem tots alhora, sinó que anaven marxant en petits grups, i quan eres dels darrers podies sentir com la més petita de les ones d'aquella mar plana t'aconseguia inundar de cap a peus de la pau més profunda. Ni l'ona més ferotge tenia un efecte tant intèns en nosaltres.
Avui dia hi ha molt poques coses que em facin sentir així, però després d'una llarga jornada laboral, quan vaig a buscar a la Núria a la seva feina i tornem per la nacional, vorejant la costa de l'Alt Maresme, encara em venen records que m'inunden de mil petits plaers.
Que més es pot demanar? Tornar cap a casa al vespre amb la teva companya, la seva panxa i les ones que ens acompanyen a tots tres el viatge sencer.
Potser un dia us explicaré tot el que em diuen les ones en els moments de silènci.
Perquè no us deveu pas pensar que les ones callen mentre van amunt i avall?

Segona ona

2005-09-30T05:00:00.000+02:00

Una tarda apagada, sense esma per res. Aquests dies la feina no em motiva gens i se'm fa molt pesat haver de sortir amb la moto o el cotxe a fer la ruta. De fet, és així com acostumen a ser els finals de temporada. Després de cinc o sis mesos sense poder fer cap dia de festa, ja no tinc ni la meitat de feina, però se'm fa el doble de dura que en ple estiu.
A ple estiu hi ha tanta feina que no tens temps de pensar en tu mateix, és llavors, quan s'acosta l'octubre mandrós, que et deixa aquelles horetes mortes i el cervell comença a rutllar tal com una cascada d'idees. És llavors també quan et comences a amoïnar per totes aquelles coses que vaig deixar aparcades a mitjans d'abril.
Ara, de cop i volta, em dono compte que la Núria ja no té aquella panxona incipient de principi d'estiu, sinó que la panxa ja s'ha fet prou grossa com per començar a pensar en els mil detallets que li haurem de tenir preparats per la nostra petita Ona.
Tanmateix, tot i que en certs moments la situació sembla que et vulgui superar, arriba el moment en que m'imagino a mi mateix agafant a la meva filleta en braços. En aquest instant em sento un gegant que tot ho pot, que puc atravessar mars i muntanyes sense esforç.¨
És llavors també quan aprofito per treure'm la mandra de sobre i em poso mans a la feina de bell nou.

La primera ona

2005-09-28T11:25:00.000+02:00

Sols he escrit quan estava vivint alguna experiència molt especial, o espacial, o espaial,
Només en moments en que l'ànima se'm commovia m'ha estat possible obrir el meu cor i plasmar-lo sobre paper,o com és el cas sobre la pantalla.
La primera vegada va ser amb disset anys, estava de viatge solitari per Irlanda amb una motxila a l'esquena. Eran la primera vegada que em trobava sol davant el món.
La segona vegada va ser l'any 1993, llavors anava forçat a l'exercit espanyol i un munt de contradiccions em turmentaven. Pensaments folls, desesperants i caòtics que només em varen deixar reposar quan varen quedar fixats per la tinta sobre el paper d'una grossa llibreta atrotinada.
Aquesta vegada no m'enfrontaré sol, ara tinc una companya que em fa costat i jo a n'ella, com una sola persona.
La Núria està embarassada i estem esperant per al proper mes de gener una filleta que sols es podia anomenar Ona.