dimecres, d’abril 26, 2006

La primera que va nedar entre ones


La meva mare va ser una gran campiona de natació , de fet va rebre un parell de vegades el premi a la millor esportista de Mataró. La meitat de la gent de Calella ha après a nedar amb ella. Va tenir quatre fills més aviat del que ella hauria volgut i els va tirar endavant junt amb el meu pare amb molta feina i moltes penúries. Va perdre el fill que més li va costar d'encarrilar, molt més aviat del que cap mare o pare voldria. La salut no la respectat mai gaire, però sempre ha tirat endavant.
Quan discutim o ens emprenyem amb ella i li diem alguna cosa fora de tò fa veure que no ho pesca o que no ho ha sentit bé. I tant que ho entén, i tant que ho ha sentit. Només li has de mirar els ulls poc després per adonar-te que li has fet mal, que li has deixat un altra marca a l'anima. I la veritat és que no sé quantes marques més podrà aguantar per els caracters irreverents, desconsiderats i egoistes dels seus fills.
Quina va ser la última vegada que li vareu dir a la vostra mare que l'estimaveu, tot mirat-la als ulls i l'havieu besat? Sense cap raó aparent, perquè ho necessitaves... perquè ho necessitava. Quan fa que no heu passat el vostre braç per damunt de la seva espatlla? No trobeu que ho hem fet massa poc?

Avui han ingressat la meva mare a "Can Ruti".
Té cancer de mama...
L'operen demà a les nou del matí....

(silenci...)

dijous, d’abril 13, 2006

Ones passades

"I ens ho varen dir ja fa molts anys,
temps enrera.
Tant mateix, nosaltres continuavem
picaven amb obstinació aquell mur de formigó,
però la closca es pelava
i les ferides ja ni sagnaven.

I ens ho varen dir ja fa molts anys,
la Matria, temps enrera.
Tant mateix nosaltre continuavem
corriem per les nits negres de perversió,
tots amb un manual escrit
que ens donava la pauta
que ens donava la l'amagatall perfecte
que no ens donava mai pausa.

I ens ho varen dir ja fa molts anys,
la Matria, temps enrera.
Que no ens cal pas pauta
ni pausa
que el manual no el varem escriure nosaltres
que l'amagatall no ens cal
que les nits són negres
que el formigó es desfarà sol
que està podrit.

I ens ho deien les Matries,
que no ens calen més pàtries.
que el nou llenguatge no comprèn de velles falques
que una antiga paraula de bellnou retrovada
farà caure la casa
i que sols un poeta podrà trobar-la.

I a qui voleu escoltar, eh?"


Aquest món està massa cardat per deixar-lo tal qual a l'Ona, ens cal aquest llenguatge nou que trenqui les traves i doni noves eines, doncs les velles ja no valen. L'opressió cultural que patim només la podem trencar nosaltres des de dins mateix, que el reconeixement universal sols el tindrem quan ens reconeguem a nosaltres mateixos. Que l'arrel és molt antiga i ens cal recordar les paraules. Que potser dins la "paella de caragols" del iaio hauriem trobat la clau de volta de tot plegat, però mai en va cuinar cap per al seu net. Potser ell tenia la paraula llibertària, però no el vaig saber escoltar... o potser haig de buscarla entre les neurones cansades.

dissabte, d’abril 08, 2006

Anem a fer morra!!

Ja fa temps, quan era petitet, em passava l'estiu sencer a la platja de Pekin amb els meus germans i tota la seva colla. Obviament, no tot l'estiu feia bó i per tant hi havia dies que feia molt de vent o plovia. El temps havia d'estar molt espatllat perquè no baixéssim cap a "marc". Per aquelles èpoques no existien els socorristes, ni les banderes vermelles, ni hi havia municipals dient a la gent que feia massa temporal per poder-se banyar. És més, a més mala mar, més l'animal feiem. Per acabar-ho d'arreglar, quan s'acostava l'hora d'anar a dinar arribava el meu pare que amb un aire d'heroi grec s'encaminava cap a les onades gegantines i es tirava de cap a l'onada més grossa que se li posava al davant. Després, ja des de dins de l'aigua, esperava les següents i nedant s'encabritava damunt la cresta de l'ona i sortia disparat com una taula de surf fins a pet d'ones, tot arrossegant-se per la sorra. D'això en deiem fer morra.
Tots el nanos del barri ens tornavem bojos ficant-nos a l'aigua, desafiant les més terribles onades, posant-nos un al costat de l'altre i cridant quan s'acostava l'onada: "Moorrraaaa! Moorraaaa!"
Més d'un havia tornat a casa amb una reblincada a l'esquena o a un genoll, o havent begut un bona racció d'aigua salada. Recordo l'estiu com unes llargues esperes d'aburrit bon temps i d'uns pocs dies de diversió i adrenalina pura. Pocs dies de fort vent i mar de fons, però molt intensos.
Quan finalment sorties de l'aigua, t'embolicaves amb la tovallola fins a sobre el nas i esbufegaves amb la vista perduda en la mar d'ones.

Ja m'he trobat unes quantes persones que m'han avisat que si no vigilo la meva petita Ona es mal viciarà i sempre em demanarà braços, que no l'haig d'agafar tant encara que plori.
Si voleu que us dongui un consell, bé, no soc ningú per donar consells jo, però jo crec profundament que abraçar a la meva filla és una necessitat física i psicològica tant d'ella com meva. Quan torno de la feina, el primer que faig és buscar-la per prendre-la en braços i olorar profundament el seu caparró i llavors, com quan tenia deu o dotze anys, esdevinc un sol esperit, l'onada i jo, tot fent morra. L'olor de la mar picada, com l'olor dels cabells de la meva Ona són olors que ja sempre més aniran junts.

dilluns, d’abril 03, 2006

Quan les ones et et passen per sobre el cap...

Ja fa molt dies que no escric res i em trobo algun amic que m'ho recorda, però la veritat és que el temps ja no dura el mateix que fa un parell de mesos enrera.
La feina se'm tira al damunt i ni tant sols puc gaudir de les hores que voldria de la meva filleta, més ara que ja comença a fer algunes rialles que em deixen completament enamorat. Alhora se'm desperta l'instint caçador, que fa m'impliqui més en la feina ja que ara més que mai, cal que no falti de res a casa. I si podem fer un raconet, millor.
La responsabilitat comença a pesar a les nostres espatlles. Què farem quan la Núria hagi de tornar a la feina? Guarderia? Cangur unes hores? Algun familiar?
Tot això ens està atabalant una mica.

Avui quan m'he llevat i he obert els ulls, m'he trobat dormint al meu costat a l'Ona amb aquell gust i aquella pau que té quan dorm plàcidament. Això és com una aplanadora que passa per damunt de totes les preocupacions i les deixa tant primes com un paper.
Aquest paper l'has de plegar, lligar-lo a un globus i tallar la corda. Quan el globus és tant petit que quasi no el veus, llavors gires la cara de nou i contemples aquella carona petita i rodona que reposa al teu costat.
Li pegaria un mos de guapa que està!!