dimarts, de novembre 22, 2005

Les onades mai venen soles

Ja fa molts de dies que no he escrit res. Queda clar que això dels blogs no es fa sol, es a dir que si no ets una miqueta constant et pots plantar amb quatre post que un dia et varen inspirar.
Però la veritat és que ja començo a estar una miqueta enfeinat,la feina s'acomula per tot.
Hem canviat les finestres de casa, ja que a l'hivern el fred, el vent i la pluja entraven per on volien. Després s'ha hagut de pintar tot el pis (sort que els meus sogres s'han presentat voluntaris). Ara ens toca desmontar l'estudi, ja que és allí on ens tocarà anar a dormir i el nostre dormitori ha d'esdevenir l'habitació de l'Ona.
Vuit anys de vida en comú dona per acumular un munt de coses i papers que ni recordaves que existien. Que nassos farem amb tants de records? La veritat però és que una vegada els comences a retrovar et venen al cap les mogudes, els viatges, les aventures, els teatres, les manis, els companys, el que has arribat a aprendre. Tot plegat com una aventura compartida i que ara haurem de compartir encara més.
Per ser sincer amb tothom, hauria d'explicar que la feina que em porta més temps és la que començo una vegada ens anem cap al llit.
La Núria ara no tarda ni mig minut en caure dormida i és llavors quan em giro per posar la meva ma sobre la panxa, ja molt grossa, per anar palpant el més petit moviment de la meva petitOna. Puc estar així molta estona i quan agafo el son no tardo en despertar-me per tornar a buscar aquella patacada que em fa somriure i m'omple de felicitat. No hi ha nit que no em desperti tres o quatre vegades. Ja se sap, les ones no venen mai soles, van sempre una rera l'altre..

dimarts, de novembre 01, 2005

El temps entre les ones

Ja m'ha advertit que el temps lliure o personal se m'acabarà. De fet ja noto com va disminuint i ara mateix ja no tinc les hores mortes que de tant en tant aprofitava per mi. Jo m'ho prenia de broma i em mofava, però ara ja ens urgeix de començar a preparar el niu. De fet ja sols falten un parell de mesos perquè arribi la meva nineta i em de regirar la casa cap per vall per tal de crear un espai nou.
Tot plegat comportarà unes quantes crisis de parella, però bé sabrem perseverar. També ens ajudaran les dues setmanetes de vacances que començo demà mateix.
Ahir feia boira. La boira es un fenomen que m'impressiona molt, ja que te dona un sentiment d'aïllament molt fort. Quan mires el mar pots veure les petites ones fent feina inexorables, la vista les segueix mar enllà vers l'horitzó, però no hi és, ha desaparegut a l'igual que el cel. Si dones la volta amb la vista amb prou feines pots veure els baixos de les primeres montanyes i et dona la sensació d'estar ficat dins una bombolla. Tot i que estiguis acompanyat tens un profund sentiment de buidor.
Però no crec que ho torni a sentir mai més, ja que al final de la tarda em vaig adonar que en tot moment em varen acompanyar el so de les onades, ni el soroll, ni el murmuri, sols el ja més que familiar so de les ones.