Pels que no hagin viscut el mar de petits, sense la vigilància d'un adult, li costarà molt entendre com de plàcides i càlides són les ones d'una mar plana. Sobretot en aquelles hores en que la gent usuaria de la platja (en el pitjor dels sentits) ja ens deixava, i tots els marrecs del barri campavem com bonament ens plaïa fins a l'hora de tornar a casa. Mai marxavem tots alhora, sinó que anaven marxant en petits grups, i quan eres dels darrers podies sentir com la més petita de les ones d'aquella mar plana t'aconseguia inundar de cap a peus de la pau més profunda. Ni l'ona més ferotge tenia un efecte tant intèns en nosaltres.
Avui dia hi ha molt poques coses que em facin sentir així, però després d'una llarga jornada laboral, quan vaig a buscar a la Núria a la seva feina i tornem per la nacional, vorejant la costa de l'Alt Maresme, encara em venen records que m'inunden de mil petits plaers.
Que més es pot demanar? Tornar cap a casa al vespre amb la teva companya, la seva panxa i les ones que ens acompanyen a tots tres el viatge sencer.
Potser un dia us explicaré tot el que em diuen les ones en els moments de silènci.
Perquè no us deveu pas pensar que les ones callen mentre van amunt i avall?
dilluns, d’octubre 10, 2005
Subscriure's a:
Missatges (Atom)