Una tarda apagada, sense esma per res. Aquests dies la feina no em motiva gens i se'm fa molt pesat haver de sortir amb la moto o el cotxe a fer la ruta. De fet, és així com acostumen a ser els finals de temporada. Després de cinc o sis mesos sense poder fer cap dia de festa, ja no tinc ni la meitat de feina, però se'm fa el doble de dura que en ple estiu.
A ple estiu hi ha tanta feina que no tens temps de pensar en tu mateix, és llavors, quan s'acosta l'octubre mandrós, que et deixa aquelles horetes mortes i el cervell comença a rutllar tal com una cascada d'idees. És llavors també quan et comences a amoïnar per totes aquelles coses que vaig deixar aparcades a mitjans d'abril.
Ara, de cop i volta, em dono compte que la Núria ja no té aquella panxona incipient de principi d'estiu, sinó que la panxa ja s'ha fet prou grossa com per començar a pensar en els mil detallets que li haurem de tenir preparats per la nostra petita Ona.
Tanmateix, tot i que en certs moments la situació sembla que et vulgui superar, arriba el moment en que m'imagino a mi mateix agafant a la meva filleta en braços. En aquest instant em sento un gegant que tot ho pot, que puc atravessar mars i muntanyes sense esforç.¨
És llavors també quan aprofito per treure'm la mandra de sobre i em poso mans a la feina de bell nou.
divendres, de setembre 30, 2005
dimecres, de setembre 28, 2005
La primera ona
Sols he escrit quan estava vivint alguna experiència molt especial, o espacial, o espaial,
Només en moments en que l'ànima se'm commovia m'ha estat possible obrir el meu cor i plasmar-lo sobre paper,o com és el cas sobre la pantalla.
La primera vegada va ser amb disset anys, estava de viatge solitari per Irlanda amb una motxila a l'esquena. Eran la primera vegada que em trobava sol davant el món.
La segona vegada va ser l'any 1993, llavors anava forçat a l'exercit espanyol i un munt de contradiccions em turmentaven. Pensaments folls, desesperants i caòtics que només em varen deixar reposar quan varen quedar fixats per la tinta sobre el paper d'una grossa llibreta atrotinada.
Aquesta vegada no m'enfrontaré sol, ara tinc una companya que em fa costat i jo a n'ella, com una sola persona.
La Núria està embarassada i estem esperant per al proper mes de gener una filleta que sols es podia anomenar Ona.
Només en moments en que l'ànima se'm commovia m'ha estat possible obrir el meu cor i plasmar-lo sobre paper,o com és el cas sobre la pantalla.
La primera vegada va ser amb disset anys, estava de viatge solitari per Irlanda amb una motxila a l'esquena. Eran la primera vegada que em trobava sol davant el món.
La segona vegada va ser l'any 1993, llavors anava forçat a l'exercit espanyol i un munt de contradiccions em turmentaven. Pensaments folls, desesperants i caòtics que només em varen deixar reposar quan varen quedar fixats per la tinta sobre el paper d'una grossa llibreta atrotinada.
Aquesta vegada no m'enfrontaré sol, ara tinc una companya que em fa costat i jo a n'ella, com una sola persona.
La Núria està embarassada i estem esperant per al proper mes de gener una filleta que sols es podia anomenar Ona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)